L’idioma sí que salva vides

L’idioma no és precisament el que et salvarà la vida, repeteixen com un lloro aquells que pontifiquen que no és necessari parlar i entendre el català per treballar en un centre de salut del territori. Jo, avui, vinc a dur-los la contrària. Potser amb algun argument d’estar per casa, però al cap i a la fi és el que em manté convençuda que, en un moment donat, l’idioma pot evitar-te el viatge a l’altre món. Aquells que et crivellen amb el missatge que amb el castellà n’hi ha prou perquè tothom té l’obligació de parlar-lo, obliden d’entrada que l’obligatorietat és la mateixa que amb el català, així que ja estan ignorant el dret del pacient a ser atès en qualsevol d’aquests dos idiomes. Però anant més enllà, no és el mateix usar l’idioma ocasional per anar a comprar un parell de sabates, que per expressar-te en un moment de dolor, d’excitació o d’inquietud. Sé de què parlo. Escric, penso i parlo en català bona part del meu temps vital, però la meva llengua materna serà sempre el castellà. Quan se’m mengen els dimonis i la ira és extrema, per posar un exemple, el meu cervell va per lliure i recorre de forma natural a l’idioma dels orígens. És un mecanisme automàtic. Així doncs, si algun dia la memòria m’abandona, no descarto que el meu cap només conservi les paraules i els records dels primers anys de vida. Aleshores, explicar al metge com en sento en l’idioma que em doni seguretat potser em salva la vida. Per cert, diuen també els defensors d’eliminar el català que amb aquesta mesura es deixarà de barrar el pas als millors metges. Dic jo que si es tracta sobretot que vinguin els millors, que eliminin també el requisit del castellà, així potser els cau algun metge o metgessa formats a la University College London (UCL) o a la Harvard University.