mirades
Jordi Grau
El notari de l’Alta Garrotxa
En Josep Navarro Santaeulàlia defineix Josep Vilar com un caçador d’històries, i és una bona definició d’aquest enginyer tècnic nascut a Argelaguer (1961) i cap dels Agents Rurals a la Garrotxa. Ha fet i escrit moltes coses, però els darrers llibres que li ha publicat Editorial Gavarres són d’una importància cabdal per a la preservació de la memòria d’una terra i d’una gent a través de l’extraordinària col·lecció d’anècdotes, històries, descripcions de llocs i de personatges que fa. Històries de l’Alta Garrotxa es va publicar el 2019 i va per la cinquena edició. + Històries de l’Alta Garrotxa va sortir l’abril de l’any passat i va per la segona, després de convertir-se en el llibre més venut a Olot el Sant Jordi del 2022, al davant d’autors mediàtics. Avui serà el pregoner de l’Aplec de Lliurona.
L’Alta Garrotxa és un territori marcat i definit, extens i estireganyat, com una coca rugosa i cremada, entre el Ripollès i l’Alt Empordà, ple de relleus torçats i carregat d’històries. Així ho defineix Editorial Gavarres en la seva promoció d’aquests magnífics llibres d’històries. En Josep Vilar és el notari de l’Alta Garrotxa perquè fa molts anys que trepitja el territori, parlant amb la gent que el coneix i apuntant a les seves llibretes tot d’històries, anècdotes, llegendes potser, però sobretot fets reals que van succeir en una terra que s’ha despoblat i en què el darrer naixement va ser el juliol del 1960 a can Barrufa de Sant Aniol d’Aguja en una nit de llamps i trons perfectament explicada en una de les narracions del segon volum. De fet, en aquest segon volum n’hi ha 61, d’històries, dividides en vuit apartats: “Llamps ¡ trons i altres inclemències”; “Masos i casots”; “Carboners, picadors i pastors”; “La Guerra Civil”; “Els maquis”; “El contraban”; “Hostals i casalots”, i “Lladres i assassins”.
L’Alta Garrotxa va ser una terra ben viva, com explica en el pròleg del primer llibre Ernest Costa i Savoia, que lamenta la pressió que pateix per part dels estranys que hi van per gust. Ell recorda que no fa massa dècades hi havia feixes i quintàs treballats, vegetació arbòria esclarissada, cases de pagès obertes i gent que hi vivia. Cita les fotografies d’en Mel, mossèn Josep Maria Melció, que il·lustren el llibre Caminant per l’Alta Garrotxa del 1984. I adverteix que el llibre no és només un enfilall d’anècdotes i peripècies, que ho és, sinó que les contextualitza i, fent-ho, explica com era l’Alta Garrotxa, donant als llibres un valor molt més enllà de les facècies que s’hi expliquen. N’hi ha d’extraordinàries. Del primer llibre destaco la història del darrer capellà de Sant Aniol, un home llarg i astut malgrat que l’anomenaven la Tonta de Sant Aniol, que es va escapar d’una mort segura i va acabar a Cazalla de la Sierra com a protagonista d’un miracle. O històries dures com la dels portuguesos morts per la Guàrdia Civil quan va ser confosos per maquis. Hi ha moltes morts violentes, històries de lladres i assassins. Històries humanes, viscudes, que lluiten contra l’oblit i que rescaten no només les vivències, sinó també el llenguatge. En Jep Navarro Santaeulàlia diu que aquests llibres són elegies, un cant d’enyorança. I té tota la raó. Llibres tan deliciosos com necessaris. No se’ls perdin.