Opinió

Mirades

Un periodista apassionat pel país

Jordi Maluquer, que va morir avui fa tres anys, era un home que vivia per a la cultura, la música i el periodisme

Un dels fun­da­dors de l’Avui i direc­tor d’aquest diari entre 1977 i 1982 va morir tal dia com avui de fa tres anys, quan en tenia 86. Ho he recor­dat i m’ha sem­blat que, ara que estem tre­ba­llant per com­me­mo­rar el 50è ani­ver­sari de la sor­tida al car­rer del pri­mer diari en català després de la República, havia de par­lar de qui va ser un dels seus impul­sors, jun­ta­ment amb Josep Espar Ticó, Jaume Vilalta, Enric Cirici i milers i milers de comp­te­partícips que van fer pos­si­ble la sor­tida de l’Avui el 23 d’abril de 1976. Jordi Malu­quer i tants d’altres van tre­ba­llar des del 1970 per fer-ho pos­si­ble tot i que sabien de la difi­cul­tat amb Franco viu. Va ser pos­si­ble i ell hi va tenir un paper des­ta­cat. Ell era qui tenia regis­trat el nom Avui i hi va ser des del pri­mer dia al peu del canó amb fei­nes diver­ses. Va subs­ti­tuir Josep Faulí a la direcció el 1977 i va estar al cap­da­vant del diari fins al 1982, quan va ser nome­nat direc­tor gene­ral de Música, Tea­tre i Cinema de la Gene­ra­li­tat.

Jordi Malu­quer (1935-2022) era un home molt culte. I en èpoques difícils sem­pre va estar obses­si­o­nat a tre­ba­llar per refer l’estruc­tura cul­tu­ral de Cata­lu­nya, des­feta durant els pri­mers anys de la dic­ta­dura i que havia d’actuar des de la clan­des­ti­ni­tat fins a arri­bar als anys setanta. De fet va ser detin­gut pels Fets del Para­nimf de la UB, el 1957, perquè era l’edi­tor del diari clan­destí dels estu­di­ants. Va pas­sar un mes a la presó, dels catorze que havien dema­nat per a ell. En Malu­quer era peri­o­dista, crític musi­cal, poeta i tan­tes coses més. Inclòs a les anto­lo­gies poètiques uni­ver­sitàries, va gua­nyar el Víctor Català de nar­ra­ci­ons el 1962 i va publi­car diver­sos lli­bres i tra­duc­ci­ons. Va escriure a Serra d’Or i El Ciervo, va ser crític musi­cal de El Cor­reo Catalán i després de l’Avui, El Punt i El Punt Avui. Va ser pre­si­dent de la comissió artística del Gran Tea­tre del Liceu, que va diri­gir en fun­ci­ons el 1992, i va ser pre­si­dent –i sem­pre hi va estar lli­gat, fins a la mort– de Ràdio Asso­ci­ació de Cata­lu­nya. Va fer tele­visió a TVE i ràdio a RAC1. I sem­pre va escriure en aquest diari, de cul­tura i música i també d’esports a l’actual Espor­tiu, amb uns arti­cles en què com­bi­nava memòria i opinió, i no només de fut­bol. I man­te­nia una columna a la Revista Musi­cal Cata­lana.

Vaig tenir la sort de trac­tar-lo des que el 1995 va entrar al con­sell edi­to­rial d’El Punt Maresme, pri­mer, i del con­sell edi­to­rial con­junt, on era una mera­ve­lla con­ver­sar amb ell. Era un home de renai­xe­ment, un pou de ciència i al mateix temps, i mal­grat la diferència d’edat, un home molt diver­tit, amb qui podies par­lar de tot i molt. Un home de fe. I un home del Barça, gran defen­sor d’en Rexach. I era un peri­o­dista xafar­der i com­promès. Vam tenir llar­gues con­ver­ses sobre peri­o­disme i records de com li dolien les inter­ferències polítiques que va patir quan era direc­tor de l’Avui, que qua­li­fi­cava de diari molt lliure men­tre va poder. “A mi em va fer ces­sar Pujol”, va expli­car més d’una vegada. Era un melòman, va ser jurat de pre­mis inter­na­ci­o­nals de cant com el Viñas i mem­bre de la comissió artística de l’Orques­tra Simfònica de Bar­ce­lona i Naci­o­nal de Cata­lu­nya. Man­te­nia la curi­o­si­tat de peri­o­dista. Va ser un apas­si­o­nat del diari, de la cul­tura i sobre­tot del país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia