Opinió

mirades

Jordi Grau

El notari de l’Alta Garrotxa

Les ‘Històries de l’Alta Garrotxa’ d’en Josep Vilar serven la memòria del que havia estat la terra i la seva gent

En Josep Navarro San­ta­eulàlia defi­neix Josep Vilar com un caçador d’històries, i és una bona defi­nició d’aquest engi­nyer tècnic nas­cut a Arge­la­guer (1961) i cap dels Agents Rurals a la Gar­rotxa. Ha fet i escrit mol­tes coses, però els dar­rers lli­bres que li ha publi­cat Edi­to­rial Gavar­res són d’una importància cab­dal per a la pre­ser­vació de la memòria d’una terra i d’una gent a través de l’extra­or­dinària col·lecció d’anècdo­tes, històries, des­crip­ci­ons de llocs i de per­so­nat­ges que fa. Històries de l’Alta Gar­rotxa es va publi­car el 2019 i va per la cin­quena edició. + Històries de l’Alta Gar­rotxa va sor­tir l’abril de l’any pas­sat i va per la segona, després de con­ver­tir-se en el lli­bre més venut a Olot el Sant Jordi del 2022, al davant d’autors mediàtics. Avui serà el pre­go­ner de l’Aplec de Lliu­rona.

L’Alta Gar­rotxa és un ter­ri­tori mar­cat i defi­nit, extens i esti­re­ga­nyat, com una coca rugosa i cre­mada, entre el Ripollès i l’Alt Empordà, ple de relleus torçats i car­re­gat d’històries. Així ho defi­neix Edi­to­rial Gavar­res en la seva pro­moció d’aquests magnífics lli­bres d’històries. En Josep Vilar és el notari de l’Alta Gar­rotxa perquè fa molts anys que tre­pitja el ter­ri­tori, par­lant amb la gent que el coneix i apun­tant a les seves lli­bre­tes tot d’històries, anècdo­tes, lle­gen­des pot­ser, però sobre­tot fets reals que van suc­ceir en una terra que s’ha des­po­blat i en què el dar­rer nai­xe­ment va ser el juliol del 1960 a can Bar­rufa de Sant Aniol d’Aguja en una nit de llamps i trons per­fec­ta­ment expli­cada en una de les nar­ra­ci­ons del segon volum. De fet, en aquest segon volum n’hi ha 61, d’històries, divi­di­des en vuit apar­tats: “Llamps ¡ trons i altres inclemències”; “Masos i casots”; “Car­bo­ners, pica­dors i pas­tors”; “La Guerra Civil”; “Els maquis”; “El con­tra­ban”; “Hos­tals i casa­lots”, i “Lla­dres i assas­sins”.

L’Alta Gar­rotxa va ser una terra ben viva, com explica en el pròleg del pri­mer lli­bre Ernest Costa i Savoia, que lamenta la pressió que pateix per part dels estranys que hi van per gust. Ell recorda que no fa massa dècades hi havia fei­xes i quintàs tre­ba­llats, vege­tació arbòria escla­ris­sada, cases de pagès ober­tes i gent que hi vivia. Cita les foto­gra­fies d’en Mel, mossèn Josep Maria Melció, que il·lus­tren el lli­bre Cami­nant per l’Alta Gar­rotxa del 1984. I adver­teix que el lli­bre no és només un enfi­lall d’anècdo­tes i peripècies, que ho és, sinó que les con­tex­tu­a­litza i, fent-ho, explica com era l’Alta Gar­rotxa, donant als lli­bres un valor molt més enllà de les facècies que s’hi expli­quen. N’hi ha d’extra­or­dinàries. Del pri­mer lli­bre des­taco la història del dar­rer capellà de Sant Aniol, un home llarg i astut mal­grat que l’ano­me­na­ven la Tonta de Sant Aniol, que es va esca­par d’una mort segura i va aca­bar a Caza­lla de la Sierra com a pro­ta­go­nista d’un mira­cle. O històries dures com la dels por­tu­gue­sos morts per la Guàrdia Civil quan va ser con­fo­sos per maquis. Hi ha mol­tes morts vio­len­tes, històries de lla­dres i assas­sins. Històries huma­nes, vis­cu­des, que llui­ten con­tra l’oblit i que res­ca­ten no només les vivències, sinó també el llen­guatge. En Jep Navarro San­ta­eulàlia diu que aquests lli­bres són ele­gies, un cant d’enyo­rança. I té tota la raó. Lli­bres tan deli­ci­o­sos com neces­sa­ris. No se’ls per­din.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.