Els vins catalans, al contraatac

No s’ha estudiat a fons, però una de les teories més plausibles per entendre l’hegemonia dels vins de La Rioja en el mercat català explica que, durant la Guerra Civil, els fills de la burgesia –mobilitzats per l’exèrcit franquista a Burgos o Salamanca– van acostumar-se a aquelles ampolles d’ull de llebre, envellides amb molta fusta i d’un gust ben característic, molt diferent dels vins catalans de l’època. En acabar la guerra, aquests joves van reincorporar-se als seus llocs de privilegi dins la societat barcelonina i catalana i van fer seus aquells cellers amb noms ressonants, castellaníssims i aristocràtics. Des d’aquell moment, les cartes dels restaurants i el rebost de les cases burgeses van anar generant una ona expansiva de prestigi i imitació. I així fins que, al cap de no gaire temps, aquells vins llunyans van desplaçar els propis fins a arribar a colonitzar les calçotades, que ja és dir. Però, afortunadament, aquest mitjó s’ha girat. Els darrers deu o quinze anys els vins catalans han tornat amb tanta força que ja és estrany el restaurant que encara no n’ofereix una gamma àmplia o el supermercat –almenys d’un cert nivell– que continua aferrant-se a aquells vins d’abans. Els cellers catalans, a més, no tenen complexos i etiqueten sempre en català, incloses les partides que s’exporten a tot el món. Sense exagerar, la llengua d’aquest país viatja en les etiquetes dels vins, escumosos o tranquils, més que cap altre producte cultural o comercial. I això ho llegiu just quan els premis Vinari han distingit els millors vins catalans, amb admiració cap al prioratí L’Etern 2018, d’Acústic Celler, i, igualment, cap a les bombolles penedesenques del Corral Cremat, d’Albet i Noya. Són ells, i molts altres, els que estan recuperant el prestigi i l’autoestima del producte dels nostres camps, de les nostres vinyes.

Brindeu per ells amb ells.