L’Hospitalet

Tres noies es van pre­sen­tar en el Museu d’Història de la Ciu­tat de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat i van dema­nar infor­mació sobre l’ori­gen del nom de deu car­rers. L’escola els havia encar­re­gat aquest tre­ball. El senyor Fran­cesc Marcè les va aten­dre i, tot repas­sant el nomenclàtor, va dir: “Car­rer de mossèn Jacint Ver­da­guer... suposo que aquest no caldrà que us l’expli­qui.” Al cap­da­vall una de les noies gosà dir: “Fou un bisbe, veri­tat?” El senyor Marcè havia anat, entre 1931 i 1933, a les Esco­les Cata­la­nes Doc­tor Robert, i Ver­da­guer, Rusiñol, Mara­gall, Clavé –noms d’altres car­rers de l’Hos­pi­ta­let– “eren més que uns cone­guts, uns amics”.

La visita de les alum­nes, i la seva ignorància, deixà deso­lat el senyor Marcè i l’impulsà a escriure un lli­bre que ara ha estat publi­cat pel Museu i patro­ci­nat pel Banc de Bil­bao, amb dibui­xos de Joan A. Vallvé i Cor­domí i pròleg de Fran­cesc Can­del: 25 imat­ges de la història de l’Hos­pi­ta­let.

S’hi repassa amb ame­ni­tat què era l’antic terme de Pro­vençana, l’escut, el nom de l’Hos­pi­ta­let, els pri­mers temps com a poble, la page­sia, l’eixam­ple, les for­mes de vida, la cul­tura... L’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, com l’Hos­pi­ta­let de l’Infant i l’Hos­pi­tal de Vie­lla, expressa hos­pi­ta­li­tat més que malal­tia. Cal enten­dre el mot com a equi­va­lent de refugi o d’hos­tal. L’Hos­pi­ta­let de l’Infant, útil abans de tra­ves­sar el coll de Bala­guer; l’Hos­pi­tal de Vie­lla, abans de sal­var al pas de l’Alta Ribar­gorçana a la Vall d’Aran. Duran i San­pere diu que fins al segle XV foren molt nom­bro­sos els pele­grins que acu­dien a Bar­ce­lona a visi­tar el sepul­cre de santa Eulàlia a la cate­dral. Aquests grups de gent, units als sim­ples viat­gers que es movien per uns altres tipus d’afers, es tro­ba­ven que quan havien fran­que­jat –per un gual o amb la barca– el Llo­bre­gat a hora fos­cant, no podien entrar a Bar­ce­lona perquè el por­tal de Sant Antoni, com tots els de les mura­lles bar­ce­lo­ni­nes, ja era tan­cat o ho seria abans d’arri­bar-hi ells. I tenien la urgència de res­guar­dar-se en llocs ade­quats si no volien pas­sar la nit al tem­peri i a mercè de llops o ban­do­lers. Així va néixer, doncs, el petit hos­pi­tal o hos­tal al peu del camí que duia a Cor­nellà.

Avui, l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat –que en qua­ranta anys ha mul­ti­pli­cat la població per sis– és la ter­cera ciu­tat dels Països Cata­lans, després de Bar­ce­lona i València. El modestíssim hos­tal s’ha con­ver­tit en l’enorme aglo­me­ració urbana que ha estat pro­ducte i víctima de la influència bar­ce­lo­nina. Es veu que l’indret estava des­ti­nat a aco­llir gent. Quina diferència, però, entre la fami­li­a­ri­tat d’aque­lles qua­tre parets de l’antic hos­pi­tal i l’esbot­zada ciu­tat d’avui! Els tres-cents mil habi­tants neces­si­ten avui con­so­li­dar ei seu arre­la­ment i la seva iden­ti­fi­cació, i aquest lli­bre aspira a col·labo­rar en aquesta tasca inte­gra­dora. La seva dis­tri­bució és gratuïta. Ara cal que les esco­les l’adop­tin com a lli­bre de text, que en aquest cas vol dir lli­bre d’edu­cació cívica i solidària.