Pau Baena

Feia molt que no el veia, però com oblidar-lo? Pau Baena era un aristòcrata de l’educació, un artista d’una elegància extravagant perquè no es portava, perquè ja no te l’esperes si no és com una forma encoberta d’altivesa. Parlava fluixet i a poc a poc, mesurant el que deia: una altra raresa. Es feia entendre encara que parlés poc i es prodigués encara menys, potser perquè els tímids es reconeixen entre ells i, en lloc de parlar, s’escolten parant l’orella quan callen. I a sobre creia en la pintura, la que encara toca les coses i ensenya els ardits visuals que recreen el tacte, com una forma de comunicació no pas caduca ni retrògrada ni complaent, sinó com un sistema per ordenar el món, ni que fos des de baix, des del convenciment que només tenim aquest cos, aquesta vida curta, aquestes presons de por, d’esperances, de ràbia, d’imperfecció. Per molta gent que no sigui de Girona, el nom de Pau Baena no significarà res. S’equivoquen. Hi ha un artista com ell a cada poble, a cada ciutat, diria que en cada un de nosaltres. Artistes importantíssims que porten una vida tan discreta, que s’apaguen i ens adonem que ja no serem els mateixos sense ells. El nostre Pau Baena, el de Girona, era cordovès, encara que va arribar aquí de petit, en una d’aquelles onades migratòries que incomprensiblement els catalans amb pedigrí continuen menyspreant perquè els espatlla no sé quina puresa genealògica. Va morir d’ELA fa quatre dies, amb poc més de seixanta anys, i el món és des de llavors com una pintura seva: hi ha la precisió, hi ha l’ordre, hi ha la bellesa, hi ha la seva absència de cop.