Raça humana
Apagueu el puto telèfon mòbil
“Jo dic que sonaran sis mòbils en total (inclou trucades, vibració i missatges).” El vaticini, llegit a les xarxes socials, el fa una persona mentre s’espera que comenci una obra de teatre. Ha oblidat jugar a endevinar quants cops s’encendrà una pantalla, amb aquella brillantor que enlluerna propis, estranys, actors i actrius, perquè algú mira les xarxes socials durant la representació. Darrerament, només recordo una ocasió en què, assistint a un teatre o a una sala de cinema, no hagi sonat ni un sol cop un mòbil. Més aviat el vergonyós instant destaca per la seva abundància. I no és que, conscients que hi ha gent curta de gambals, no t’avisin que els telèfons han de romandre apagats o silenciats. Desconec quina mena de carència impedeix entendre el missatge, o quina mena d’addicció a les pantalles empeny a ignorar-lo. També hi deu haver un sector que té un dèficit educatiu i ningú li ha ensenyat a respectar la feina dels altres. Sempre he pensat que són els mateixos que de petits, durant la sessió de cinema o la representació de teatre, s’atipaven amb bosses de snacks que els compraven els mateixos pares, d’aquelles que molesten tant o més que els mòbils. Algú defensarà que sempre pot aparèixer una urgència. D’acord! Ho compro. Però potser es pot fer amb discreció, entre les cames o dins una bossa. El pitjor de tot és que ja hi ha sales en països com els Estats Units on tenen normalitzat l’ús del mòbil i es manté actiu el corrent que defensa aquesta pràctica. Argumenten que serveix per atreure públic jove. A aquest pas, el temps de concentració de les noves generacions serà un èxit si supera els vint segons. En tot cas, si guanyen els que volen permetre l’ús dels mòbils al cinema, aviseu-me, si us plau, per no tornar-hi en el que em resta de vida.