Era un escàndol i ja ni en parlem

Només a Badalona, el lloc que em queda més a prop, set persones s’han tret la vida en el darrer any llençant-se a la via del tren. A Barcelona, una vintena ho han provat, però al metro –no totes amb un resultat fatídic–. Tinc la sensació que llegim amb massa freqüència aquella informació de servei que ens indica que una línia de tren, o de metro, està aturada per la presència d’una persona a les vies o per un accident, cosa que vol dir, en la majoria de casos, que una altra persona s’ha suïcidat o ho ha intentat. Del suïcidi se’n parla encara massa poc, malgrat que se’n parla infinitament més que fa uns anys, quan als mitjans de comunicació existia un codi no escrit que vetava les informacions sobre aquest tema. Pensàvem, tots, que parlar de suïcidi era una forma d’ensenyar el camí a altres persones. Després, sobretot arran que la pandèmia disparés les malalties mentals, es va consensuar que se n’havia de parlar, també per reclamar més recursos per a la seva prevenció i el seu tractament. La realitat, estratègies a banda, és que el suïcidi segueix sent la primera causa de mort a Catalunya entre homes i dones de 25 a 34 anys i que l’any passat 607 persones van decidir treure’s la vida a Catalunya. No sé si ens hem relaxat una mica, amb aquest greu problema, un cop la societat ha anat recuperant la normalitat i ara, per desgràcia, dediquem menys temps a pensar en què necessita el veí. Ha estat recuperar les rutines precovid i hem deixat de parlar dels temes que, fa quatre dies, ens escandalitzaven. Semblava que ens arremangaríem però ni tan sols hem après com hem d’actuar si detectem que una persona té tendències suïcides, o si per un instant arribem a sentir que el millor que podria passar-nos seria estar morts.