Tribuna
Viure més lliure
“Una societat crispada és sempre un problema. La realitat dels fets és que el que ara practica la dreta és “No hem guanyat per culpa de les vostres mentides, no us donarem descans”
“No es pot ser federalista més que per l’interès propi, mai a la força. Requereix una confiança mútua i pensar que junts “ens anirà a tots millor que separats”
Diu el millor filòsof racionalista, Spinoza, que sense orgull per un mateix no hi pot haver felicitat. És una idea en contrast amb el cristianisme, que porta l’home a humiliar-se i a practicar la penitència per “pagar” pels “pecats” comesos. Espanya, com Itàlia, ve d’una política feixista, practicada per Mussolini fins a la seva mort, el 1945, i per Franco, igual, fins al 1975. És el que proposa ara la dreta condicionada fortament per l’extrema dreta. No serà sempre així, però ara ho és.
Avui Itàlia té una primera ministra, la Sra. Meloni, d’extrema dreta en polítiques socials, immigració, serveis socials, ensenyament, repartiment de la riquesa... A Espanya, si les eleccions generals del 23 de juliol haguessin permès un govern de dretes amb la participació de Vox, això hauria estat ara la realitat com ho és a Itàlia. El poble espanyol va ser globalment més intel·ligent que l’italià, no va acceptar la confusió de la propaganda electoral, amb mitges veritats, no va acceptar el missatge de la por, “Espanya es trenca, els immigrants ens prenen la feina, l’economia va malament i pitjor anirà...”, ha actuat basant-se en fets i realitats. Ha demostrat maduresa i equilibri.
La idea QUE el sanchismE ha portat Espanya pel mal camí s’ha obert pas. Es transmet com un axioma sense dubtes, “radicalment cert”, però sense verificació... Hem demostrat que hem estat més “desperts” i crítics que els italians. No per raons ideològiques, que també, sinó per la salut econòmica i la llibertat d’expressió de la nostra societat. Una societat crispada és sempre un problema. La realitat dels fets és que el que ara practica la dreta és “No hem guanyat per culpa de les vostres mentides, no us donarem descans”. Ens porten la crispació que hauríem tots patit si haguessin guanyat. La campanya ha estat “tintada” pel “problema català”. És una realitat que avui ser català és en molts casos a Espanya ser sospitós d’egoisme, de no ser solidari, o d’atemptar contra la voluntat de la majoria dels ciutadans, perquè per definició ser separatista és ser “egoista”. “Només mirar per un mateix i no per tots” en contrast amb el simplisme de “ciudadanos libres e iguales”.
Ja els republicans deL 1869 volien un estat federal, és a dir, amb més independència de les nacions que en formen part, però compartint deures i beneficis, que fa els ciutadans no iguals però sí solidaris. Cada un es guarda l’“orgull” de ser un mateix, pot ser-ho perquè res li ho impedeix. Cada un és com és i no com vol un tercer que sigui… Segons la teoria de Spinoza, és per això que es pot ser més feliç. La federació és plausible quan una sèrie de nacions decideixen limitar les seves llibertats per participar en un destí comú. Perdre una mica i guanyar molt. No es pot ser federalista més que per l’interès propi, mai a la força. Requereix una confiança mútua i comparteix el convenciment que junts “ens anirà a tots millor que separats”.
Fer aquesta transformació a partir d’una estructura d’estat centralista és difícil…, impossible, perquè entra en contradicció amb la voluntat superior que l’Estat exerceix.
Tots els Estats federats que existeixen, els EUA, el Canadà, Alemanya, etcètera, s’han creat per voluntat de les parts, però cap ha nascut per la conversió d’un estat centralista en un de federal. De fet, és una antinòmia. L’única excepció és la República Federal Alemanya com a conseqüència d’una guerra i una derrota. Podem decidir els espanyols que ens convé convertir-nos en un estat més proper a un estat federal, però això discutir-ho amb qui té tot el poder d’un estat centralista és un impossible, perquè ha d’estar disposat a cedir poder, i això no passa. El creixement de Madrid en tots els àmbits, econòmic, fiscal, polític, administratiu, etcètera, fa encara més difícil aquest trànsit. Si arribem a la conclusió –alguns ja hi hem arribat– que ens cal més importància de la perifèria i menys del centre, haurem de concloure que la dificultat d’Espanya com a democràcia estable és ara més a Madrid que a Catalunya. La política impulsada per la dreta ens ha portat en la direcció contrària a la que ens convindria per ser més federals com correspon a un estat divers.
És França l’Estat que més ens ha perjudicat, fent-nos la guerra a Flandes al segle XVII, vàrem perdre la preponderància a Europa, a Espanya al segle XIX, vàrem perdre l’imperi colonial i també en circumstàncies tràgiques al segle XX. Quan Azaña demana ajut per a la República al primer ministre Léon Blum el 1937, la resposta és: “Désolé, monsieur le président”…, malgrat que aquells a qui ells no gosaven incomodar els varen derrotar i humiliar el 1940... Però el pitjor dany que ens ha fet França és portar-nos una monarquia centralista i absolutista…, la que ells tenien.