S’intenta crear una associació catalana d’amics de la terrissa i de la ceràmica decorada. L’interès per aquests productes ha crescut molt d’uns quants anys ençà o, per dir-ho més exactament: l’interès s’ha ampliat. Perquè, d’especialistes, n’hi ha hagut sempre, i devem a alguns col·leccionistes que aplegaven peces en altres èpoques la conservació d’unes obres admirables, que són l’excepció de totes les que s’han perdut al llarg dels segles.

L’ampliació consisteix en el fet que l’interès per la terrissa i la ceràmica s’ha escampat més enllà de l’àmbit dels iniciats i avui dia el comparteix molta gent sensible, encara que no siguin experts. Això està molt bé, perquè al meu entendre la ceràmica és un instrument d’educació del gust.

No es pot generalitzar, evidentment, quan parlem de ceràmica, perquè n’hi ha de moltes menes, i aquest espai no dóna per a matisar. Deixem ara de banda la ceràmica més luxosa i sofisticada i centrem-nos –pel que dèiem de l’educació del gust– en la d’origen o manufactura popular. El volum, la línia i el color d’aquestes peces és una lliçó estètica d’una simplicitat i d’una rotundidat incomparables. Són creacions del poble en “estat de gràcia”, és a dir, en el seu estat natural de voler trobar solucions concretes a problemes concrets, aportant-hi el domini d’un ofici i d’una matèria.

Penso que el nou interès per la ceràmica pot venir d’aquí: de l’enyorança. Els ciutadans tenen –i en són més o menys conscients– un doble dèficit: el del contacte amb la naturalesa i el de la pèrdua de la manualitat. Una gerra, un càntir, un atuell qualsevol és un testimoni de la “terra treballada”. Una de les coses que solem fer quan ens presenten un objecte d’aquesta mena és “tactar-lo”. No podem limitar-nos al plaer simplement visual d’admirar la bellesa de la peça; ens cal entrar-hi en contacte –el mot ho diu tot– a través de les mans. Penso que la més profunda emoció de la ceràmica ens arriba per aquest camí.

Naturalment, la terrissa i la ceràmica no s’acaben en les seves formes tradicionals i sòbries. Per a la matèria i la decoració, les varietats són infinites, i en el nostre àmbit cultural el País Valencià és un cas extraordinari de creativitat, que en l’època medieval influí en tot el Mediterrani llatí. I el fet és que avui, a Catalunya i a les Illes, la vitalitat de la ceràmica no s’ha perdut del tot, com en altres indrets. L’associació projectada es justifica per la necessitat d’estudiar, defensar i estimular tota aquesta activitat, mitjançant la creació d’arxius documentals, impulsar investigacions, orientar sobre la valoració de les peces, protegir els obradors de qualitat, etc.

La terrissa popular i la ceràmica que fan avui dia alguns artistes catalans de fama universal –amb obres als millors museus del món– són les dues cares complementàries d’una mateixa expressió de cultura, que té una significació històrica i col·lectiva.