Sempre van tard

Diu Illa que no serà un canvi de cro­mos. Diu Ara­gonès que si hi ha pres­su­pos­tos a Madrid n’hi ha d’haver a Cata­lu­nya, que la gent no enten­dria el con­trari. I diu Anna Erra que menys decla­ra­ci­ons de bones inten­ci­ons i que els pres­su­pos­tos són el moment perquè es comenci a comp­tar amb Junts. De l’Ajun­ta­ment, per ara, no empe­nyen. Saben que s’empas­sa­ran el que acor­din en altres lati­tuds, i com que hi estan acos­tu­mats pre­fe­rei­xen no fer el préssec. No tot­hom té els pebrots que va tenir Ernest Mara­gall de dir públi­ca­ment que ell no volia però que era la torna que li impo­sa­ven. Tal com estan les coses, és de supo­sar que hi haurà canvi de cro­mos, digui el que digui Illa, i que hi haurà pres­su­post a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, al govern de la Gene­ra­li­tat i al govern de l’Estat. Estan tro­nats, però no ho estan tant com per dei­xar tot el 2024 amb pres­su­post pror­ro­gat alguna de les tres ins­ti­tu­ci­ons. Que tam­poc pas­sa­ria res. Tro­ba­ran mil mane­res d’expli­car i jus­ti­fi­car per més que s’han esgar­ga­me­llat cri­dant que pror­ro­gar és pit­jor que una de les set pla­gues d’Egipte. Altra cosa és quan els apro­va­ran. Als ciu­ta­dans que vivim obli­gats a fer les coses en el ter­mini si no volem que l’admi­nis­tració ens escal­dufi ben escal­du­fats, ens resulta incom­pren­si­ble que puguin començar un any i un altre sense fer la feina, sense uns pres­su­pos­tos apro­vats. Enlloc. Sem­pre van tard i mai passa res. No hi ha mul­tes ni recàrrecs.