L’aigua no cau del cel

Ni els conflictes provinents de la immigració, ni el debat del referèndum, ni l’aplicació de la llei de l’amnistia, ni l’ús del català a Europa, ni la pujada de preus ni tants altres problemes de la taula de la política poden alterar la ciutadania com ho pot fer el dia que deixi de sortir aigua de l’aixeta. L’aigua és motiu de conflicte arreu del món. Les guerres de l’aigua tensen fronteres. Entre Etiòpia, Egipte i el Sudan per les aigües del Nil. Entre Laos, Cambodja i el Vietnam per les aigües del riu Mekong i per tants altres conflictes que certifiquen que l’aigua és el recurs més important del planeta.

Catalunya acumula més de tres anys sense les anomenades llevantades. És a dir, sense pluges abundants i generalitzades arreu del país. Una situació mai vista. Les pluges que serveixen per omplir pantans i tenir reserves s’han frenat en sec i el govern ha construït l’eslògan L’aigua no cau del cel. Una campanya d’estalvi i conscienciació en l’ús de l’aigua. La campanya no ha convençut ni l’oposició parlamentària, ni Cecot ni altres patronals i entitats que valoren que quan no hi ha aigua és manca de previsió en infraestructures i que el govern no ha fet els deures al seu moment. Es creu que es va tard a buscar els remeis que s’estiguin fent a darrera hora i que l’aigua no pot estar en mans privades i que ni l’estalvi, ni els vaixells d’un lloc a l’altre, ni altres invents poden ser la solució.

La política catalana, en l’emergència per la sequera i per buscar-hi solucions a curt, mitjà i llarg termini, té un motiu de pes per justificar la seva existència més enllà de les baralles, cada cop més intenses i menys interessants, entre ERC i Junts que ara per ara, fora del període electoral, no serveixen per a gaire res més que per alimentar un PSOE que treballa per la conveniència d’un pacte parlamentari i per aprovar pressupostos generals. Sense restar importància a temes cabdals com l’aplicació de l’amnistia. Ara l’aigua és el problema. No cau del cel.