Punts de meditació

Costa de creure que textos escolars, dedicats a la formació dels infants, puguin estar plens d’errors. Dos llibres i un atlas d’Editorial Santillana, que aquest curs han estat oferts a les escoles catalanes –com a les de la resta de l’Estat– incomprensiblement aprovats pel ministeri d’Educació i Ciència (amb qui s’assessoren?), diuen, entre d’altres barbaritats que traduïm del castellà:

“Els Pirineus Catalans mai no superen els 3.000 m d’altitud”. Resposta: els superen la Pica d’Estats, Coma-lo-forno, Besiberri, Tuc de Mulleres, etc. “L’alineació interior (Tibidabo) és d’escassa altitud, la interior una mica més elevada: Montseny, Montserrat…” Una mica? El Montseny té 1.200 metres més que el Tibidabo. En un esquema d’un d’aquests llibres, Montserrat (1.224 m) és presentat més alt que el Montseny (1707 [m]). Amb el nom de la Serra del Montsant confonen dues serres ben diferenciades: la del Montsant i la de Prades. S’ignora la Pica d’Estats, el cim més alt dels Pirineus políticament catalans, i s’hi posa en canvi el Pic Montcalm –estrafet: “Montcairo”–, que és més baix i pertany políticament a l’Estat francès. La Punta Ferrosa, tocant a Garraf, és convertida, i mal traduïda, en “Punta del Herrero”. Etcètera.

* * *

A “La Mariana” de Lleida, Josep Vallverdú glossa admirablement un fet lamentable: els cafès de Sonadell han “insinuat” que els internats al centre ocupacional i de treball Casa Nostra, que, des de fa quinze anys, eren feliços freqüentant el diumenge el cafè, on feien un vermut no alcohòlic, no hi compareguin més. Ara han de comprar els refrescs i les galetes i fer el vermut a la Residència. Mai no havien fet cap mal, i a més van acompanyats de monitors. Era un acte “normalitzador”, i es pagaven el refresc amb els diners guanyats treballant difícilment durant la setmana. Ara les taules queden lliures per als intel·ligents i “triomfadors” en la vida que celebren el diumenge amb conyacs i gin-tònics. És l’ús antisocial del “dret d’admissió”, que, com diu Vallverdú, és un redactat hipòcrita, car es tracta del “dret de refús”.

* * *

Un lector es pregunta: “L’Estat i l’ajuntament apliquen recàrrecs quan la gent no paga els impostos, les contribucions, les multes, etc., dins el termini fixat; són una mena d’interessos… Però la meva filla, diu, és mestra de l’Estat, i encara no li han pagat el sou de setembre, ni el d’octubre, ni el de novembre… ¿Pagarà l’Estat amb recàrrec el seu retard? La Seguretat Social aplica recàrrecs si no s’ingressen les quotes el mes fixat, però hi ha treballadors que fa mig any que estan jubilats i encara no els han pagat cap mesada de pensió. De què han de viure, mentrestant? Ho pagaran amb recàrrec?…”