El Futbol Club de Barcelona

La remodelació integral del Camp Nou, imprescindible per mantenir la competitivitat del Barça en l’elit del futbol, ha obligat el club a migrar temporalment a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, pagant un generós lloguer a l’Ajuntament de quasi 20 milions d’euros, inclosa l’adaptació de l’estadi i la major part del pla especial de mobilitat dels partits. L’afició culer majoritàriament ha declinat aquest cop l’oportunitat de sortir de la seva zona de confort (16.864 de 82.000 abonats), però el cert és que el Barça du a les seves arrels aquesta itinerància, la interrelació amb la ciutat i fins i tot viure de lloguer. De fet, Sants-Montjuïc és el sisè districte de la ciutat en què el club ha jugat de local.

L’estrena va ser al camp del Velòdrom de la Bonanova, al districte de Sarrià-Sant Gervasi, a tocar d’on ara hi respira el Turó Park. El Barça i FC Català van compartir escenari entre el 1899 i el 1900, però nou mesos i alguna picabaralla després, el FC Català va pagar l’exclusivitat del camp i el Barça se’n va anar cap al Guinardó, en un terreny de l’antic hotel Casanovas, just on un parell d’anys després es començaria a alçar l’edifici modernista de l’hospital de Sant Pau. Allà va caure el primer rècord sonat de l’època, amb els 4.000 aficionats que segons les cròniques de l’època van ser en l’estrena del Barça al camp de l’hotel Casanovas. Aquella parada, però, tampoc va durar més d’un any i a mitjan 1901 el Barça deixava la seva petjada no gaire lluny d’allà, al camp de la carretera d’Horta, situat on avui es troben la ronda del Guinardó, el passeig Maragall i el carrer Garcilaso i que moltes dècades després es continua coneixent com “els Quinze”, en al·lusió als 15 cèntims que costava el bitllet del tramvia que hi parava, inaugurat en aquells primers passos del segle XX. Passats quatre anys, el 1905, els amos del terreny van decidir que seria més rendible construir-hi edificis i el Barça es va mudar per primer cop a l’Eixample, al camp del carrer Muntaner, que era tot just un solar sense edificar delimitat pels carrers París, Londres i Casanova, on avui hi ha una illa de cases. Aquells van ser anys delicats per a la supervivència del Barça, que va jugar alguns partits al camp que li van deixar a la plaça d’Armes de la Ciutadella i també al camp municipal de la Foixarda. Ampliava així la seva petjada urbana a la Ribera i a Montjuïc.

El club es va refer de manera entusiasta amb Joan Gamper, ara en el paper de president, i va tornar a l’Eixample per plantar la llavor de la primera gran expansió amb el camp de la Indústria, el primer de propietat, després conegut com l’Escopidora, situat al carrer París, pocs metres més amunt del que avui és l’hospital Clínic. Allò ja era una altra cosa, amb una pionera tribuna de dos pisos, capacitat per a 6.000 espectadors, la primera il·luminació artificial de l’època i una tàpia que s’omplia de culs asseguts per inspirar el sobrenom més culer. I va ser allà, incrustat a la dreta de l’Eixample, a la ciutat i al país, que el Barça va agafar impuls per fer un altre salt exponencial, ara sí, i aterrar al que ara és el barri de les Corts. Primer, al camp de les Corts (1922) i, després, al Camp Nou (1957), però sempre creixent i fent créixer la ciutat al seu voltant. Si tot va a l’hora, el Barça tornarà al nou Camp Nou a finals d’any. Però, mentrestant, el seu trajecte històric per la ciutat que el va veure néixer continua a la Muntanya Màgica, a Montjuïc.