La nova llei del patrimoni cultural català

Fa cosa d’un any Jaume Cardona denunciava a través del seu perfil a Twitter, La Makineta del Temps, que una esglesiola d’un lloc indeterminat de Catalunya queia a trossos amb els seus retaules barrocs a dins. Les imatges, una de les quals il·lustra aquest article, impressionen i fereixen perquè són explícites i s’expliquen elles soles. Avui, un any després d’aquella denúncia, l’afer no només persisteix, sinó que el deteriorament s’ha agreujat. Tots els problemes del patrimoni històric tenen les seves causes específiques i, en aquest cas, la principal és que els propietaris particulars de l’immoble no han tingut la cura que calia ni han estat responsables. Una església amb retaules no és una plaça de pàrquing que tens en propietat, ni un pis a Sarrià que pots gestionar com et sembli, és una responsabilitat amb la comunitat perquè aquell bé la representa i forma part de la seva identitat. Segons em consta, des del 2014 el Bisbat de Solsona ha demanat a la propietat que hi intervingui, tot i que sense èxit.

Arribats a aquest punt, hem de tenir en compte que la llei del patrimoni cultural català diu que “Tots els béns integrants del patrimoni cultural català han d’ésser conservats per llurs propietaris”. Aquest precepte legal afecta els béns culturals d’interès nacional (BCIN) i els béns mobles catalogats –és a dir, els inclosos al Catàleg del Patrimoni Cultural Català–, i implica que la Generalitat pot ordenar als propietaris “l’execució de les obres o la realització de les actuacions que siguin necessàries per a preservar-los, conservar-los i mantenir-los”. Aquestes mesures, com també estipula la llei, poden ésser adoptades també pels ajuntaments si es refereixen a béns immobles catalogats, és a dir, els declarats bé cultural d’interès local (BCIL). I si els propietaris no executen aquestes obres o actuacions, el Departament de Cultura o, si escau, l’ajuntament de torn poden actuar subsidiàriament, a càrrec dels propietaris. A més, i molt important, si existeix perill imminent per a l’immoble, com és el cas de l’església que ens ocupa, l’administració pot executar les obres sense necessitat de requeriment previ.

Això és el que diu la llei. Quin és el problema? Que l’església de què parlem no és ni BCIN ni BCIL, amb la qual cosa ni l’edifici ni els retaules que conserva a l’interior estan protegits ni formen part del patrimoni cultural català. Llei en mà, l’església pot caure, els retaules poden esmicolar-se, i circulin, que aquí no ha passat res. Això vol dir que, a efectes pràctics i legals, uns retaules amb més de dos segles d’antiguitat i un edifici d’evident historicitat poden desaparèixer sense deixar rastre i no comportar cap pèrdua patrimonial. Oi que és contradictori?

Actualment ens trobem en ple procés de redacció d’una nova llei del patrimoni cultural català. Després d’un mes en què els ciutadans hem pogut fer les nostres propostes de cara a l’articulat d’aquest nou text legal, ara l’administració ha d’escollir quines de les 345 contribucions incorporarà. Ja ho veurem. El que és evident és que tenim davant dels nassos una oportunitat històrica per resoldre un problema endèmic del nostre patrimoni i que el cas que hem comentat il·lustra a la perfecció. Fa més de cent anys que anem catalogant i protegint monuments i béns, però la feina no s’ha conclòs, i això és inacceptable. I no és només que hi hagi infinitat de patrimoni en situació de debilitat, sotmès als capricis de l’especulació, la destrucció i la desaparició, sinó que la majoria dels inventaris realitzats no són de lliure accés, malgrat haver estat finançats amb diners públics. Tampoc ho és l’Inventari de l’Església Catòlica, resultat dels acords Església-Estat en matèria patrimonial.

Des que tinc ús de raó, en matèria patrimonial sempre he sentit veus tècniques i d’alts càrrecs polítics que critiquen la llista massa engreixada de béns catalogats i protegits que tenim. Algunes d’aquestes persones coneixen perfectament la situació real i global del nostre patrimoni, afectat per potents amenaces, però diuen que cal esporgar la llista, i això em curtcircuita les neurones. La nova llei en què s’està treballant ha de posar fi a situacions com la d’aquesta església amb retaules que cau a trossos. Aquest és un dels grans problemes que la llei vigent no pot resoldre, i per això un país conegut internacionalment per la seva cultura i el seu patrimoni ha de donar exemple i actuar en conseqüència. Per tant, més que esporgar, el que cal és sembrar, regar i fer créixer.