Any Estellés

Poques vega­des al món es dona una una­ni­mi­tat tan clara i con­tun­dent: diria que no hi ha cap lec­tor en valencià que no haja lle­git o con­ti­nue lle­gint amb regu­la­ri­tat Vicent Andrés Estellés. Així mateix, a tot arreu del país, se cele­bren popu­lar­ment les Fes­tes Estellés, sopars cul­tu­rals en què es reci­ten ver­sos del poeta i es rei­vin­dica que la nos­tra cul­tura i la nos­tra llen­gua con­ti­nuen vives i ben vives, per molt que això regire els budells dels de sem­pre. Estellés és la veu i el poeta del poble, com encer­ta­da­ment ha pres com a títol la pri­mera bio­gra­fia que se n’ha fet, que s’ha edi­tat enguany a càrrec de Sem­bra Lli­bres i que ha escrit Pau Ala­ba­jos, can­tau­tor que, a més a més, ha posat música a molts poe­mes este­lle­si­ans.

I enguany s’ha publi­cat aquesta obra perquè, així mateix, enguany cele­brem el cen­te­nari del nai­xe­ment d’Estellés. És per això que el 2024 ha que­dat decla­rat com l’Any Estellés. Ara bé, aquesta efemèride només tindrà el suport ofi­cial de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. La valen­ci­ana s’hi nega. L’admi­nis­tració pública comuna dels valen­ci­ans rebutja un dels seus poe­tes més impor­tants i li esta­bleix una cen­sura i un ostra­cisme de facto. L’excusa és ideològica, cosa que és ben greu en si mateixa. Ara bé, no deixa de ser una excusa, cosa que és més greu encara. L’aero­port de l’Altet i la Uni­ver­si­tat d’Elx por­ten el nom de Miguel Hernández, i, tot i les sim­pa­ties comu­nis­tes del poeta, la dreta valen­ci­ana no només no hi veu cap pro­blema, sinó que, fins i tot, impulsa aquest reco­nei­xe­ment o empra frau­du­len­ta­ment la imatge de l’oriolà uni­ver­sal quan es tracta d’atiar l’odi a la llen­gua pròpia dels valen­ci­ans –i també d’Ori­ola, a propòsit–. Un odi que Miguel Hernández, òbvi­a­ment, no va sen­tir mai.

Perquè el pro­blema que tenen amb Estellés és sim­ple­ment que va escriure tota l’obra en valencià. I, doncs, no és de cap de les mane­res assi­mi­la­ble a l’espa­nyo­li­tat. Estellés els recorda que els valen­ci­ans con­ti­nuem lle­gint i gau­dint la nos­tra llen­gua com a llen­gua plena, com a llen­gua nor­mal, i que, per molt pocs que en siguem, que no en som tan pocs, de fet, per a ells sem­pre en serem molts, massa. Només que quede un valencià que lle­gisca Estellés amb nor­ma­li­tat, ja els resulta into­le­ra­ble, perquè els des­tru­eix la seua idea sagrada i tota­litària de nació espa­nyola, bel·lige­rant i exclo­ent con­tra qual­se­vol llen­gua o cul­tura –per no dir-ne pro­jecte naci­o­nal!– que no siga única­ment cas­tellà.

Aquest govern de la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana podria ser per­fec­ta­ment el govern de la Dipu­tació de Palència, si ens ate­nim a la llen­gua que empra sem­pre. Més del 95% de les inter­ven­ci­ons a les Corts són en la llen­gua pròpia de Palència, no en la de València. Els valen­ci­ans ens tro­bem amb un govern que ni sap ni vol dir ni tan sols “bon dia” en la llen­gua d’Estellés i que, a més a més, ni tan sols ens deixa lle­gir amb nor­ma­li­tat el nos­tre poeta més esti­mat. Per citar-ne un parell de ver­sos ben cèlebres: “Ah, fills de puta! Ah, fills de la gran puta!”