Euro... què?

Divendres es va presentar la primera enquesta sobre els catalans i la Unió Europea, i els resultats no podrien ser més frustrants: sis de cada deu catalans són incapaços de dir el nom de cap institució de la UE, i una xifra similar no sap que les properes eleccions europees són al juny, d’aquí a poc més de tres mesos. El 64% dels joves d’entre 18 a 24 anys són euroescèptics, i el 96% té la percepció que la seva veu no compta a Brussel·les, una opinió que comparteixen el 84% dels enquestats.

Catalunya sempre havia mirat a Europa i el catalanisme havia estat tradicionalment europeista. Per als joves de la meva generació Europa era font d’inspiració, sinònim de llibertat i de democràcia; Europa era el llegat del Maig del 68, dels valors republicans i de progrés, i l’esperança de futur. Preguntem-nos què ha passat perquè ara sigui el símbol de tot el contrari: de les polítiques econòmiques d’austericidi que tant mal van fer durant la crisi, de les portes tancades als refugiats, dels immigrants ofegats a les costes, el símbol de la ignorància davant les garrotades de l’1 d’octubre... En definitiva: un club d’estats que no té res a veure amb la idea de l’Europa dels Pobles que somiàvem. L’enquesta l’han fet l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona i el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). En destaquen que, malgrat tot, el 72% dels catalans encara veuen positiu formar part de la UE. No està tot perdut, doncs. Ja hem vist que el Brexit com a alternativa és molt pitjor i, al cap i a la fi, necessitem la UE quan patim una pandèmia, tenim guerres a tocar, una crisi energètica i una inflació desbocada. Més val que votem el 9 de juny... I que Europa no torni a decebre.