La batalla de l’aigua

Que el govern hagi confiat a Aigües Ter-Llobregat la gestió del canal Segarra-Garrigues ha fet saltar totes les alarmes de les comarques de la Noguera, la Segarra, l’Urgell, el Pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià, que temem que pugui obrir la porta a un possible transvasament per portar aigua a Barcelona i a la seva àrea metropolitana que fa anys i panys que viuen una sequera permanent i on es concentra la major part de la població de Catalunya. Crec que fem santament de desconfiar perquè, tal com han quedat d’escuats el Ter i el Llobregat, ja ens podem afanyar a posar el carro davant dels bous i la bena abans de la ferida. Un país petit com és el nostre sembla que no escarmenta i que es recorda de Santa Bàrbara només quan trona. L’any 2008 els embassaments de les conques del Ter i el Llobregat havien assolit mínims històrics i ja es veia venir que haurien de tancar l’aixeta per manca d’aigua, però tot d’una va començar a ploure i ja ningú se’n va recordar, de la sequera. Tal com ja va succeir el 2000 i el 2001 i també amb la sequera del 2005 que es va acabar perquè a l’octubre va ploure com si no hi hagués demà, fins al punt que a Barcelona en una sola nit van arribar a caure 151 litres/m², una quarta part del que hi plou en tot un any. D’ençà que a principis del 1967 es va iniciar el transvasament d’aigua del Ter per a l’abastament de l’àrea de Barcelona, els regants del Baix Ter han vist disminuïdes les dotacions d’aigua que els pertocaven perquè, és clar, la Barcelona turística, imparable, insaciable, que no escolta, es menja fins i tot el cabal ecològic del riu. L’objectiu del Segarra-Garrigues era i és dinamitzar econòmicament i socialment un ampli territori rural i oferir noves alternatives productives. Només cal passejar per les terres regades pel canal d’Urgell per adonar-se del benefici dels regadius històrics enfront les comarques on predomina el secà, que o bé s’han estancat o han patit forts retrocessos en població i riquesa. Ja em podeu dir malpensada, però és una mica estrany, fins i tot de mal gust, que s’adjudiqui la gestió a una empresa de fora del territori lleidatà havent-hi firmes lleidatanes que fins ara n’han fet el manteniment. El Segarra-Garrigues rega ara per ara més d’11.000 hectàrees i encara té pendent proveir d’aigua la comarca de la Segarra mentre Aigües Ter-Llobregat subministra aigua a cinc milions de persones de Barcelona i comarques. Quan la indignació dels pagesos s’ha deixat sentir al Parlament on la representant de Plataforma Pagesa va avisar que “o la pagesia es torna a reconèixer com una activitat essencial i prioritària, o els pagesos no deixarem de manifestar-nos”, temo molt que un altre foc es comença a covar a Catalunya. La batalla per l’aigua truca a la porta. Seria un bon moment per recuperar el projecte de transvasament del Roine, que, com afirma el professor Josep Dolz, de la UPC, “connectaria Catalunya amb el gran dipòsit d’aigua d’Europa”.