Un mort molt viu

El filòsof galàctic Francesc Pujols deia que “l’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. Una màxima que es podria aplicar perfectament a les vicissituds del procés sobiranista, tantes vegades enterrat... com ressuscitat. Aquesta setmana, en saber-se l’acord per la llei d’amnistia, l’establishment –d’aquí i d’allà– va córrer a enterrar el procés una vegada més. A tall d’exemple, La Vanguardia titulava: “Pacte per la llei d’amnistia que deixa enrere el procés”.

És cert que en algun moment d’aquests darrers anys la lluita antirepressiva de l’independentisme pot haver diluït l’objectiu polític, i no és estrany; amb desenes d’imputats, condemnats, exiliats i empresonats la prioritat era recuperar efectius i lideratges. Però això no vol dir que la llei d’amnistia resolgui el conflicte de fons, que segueix viu com mai. I seguirà viu mentre tinguem un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros, gairebé un 10% del PIB, mentre l’Estat no executi a Catalunya les inversions previstes o mentre la ciutadania no tingui garantit el dret a decidir. La prova que el procés està viu l’hem tingut aquesta setmana mateix en l’acte d’una vintena de patronals i entitats econòmiques (gens sospitoses de ser independentistes) demanant millorar el finançament de Catalunya.

Els il·lusos –que no il·lustres– enterradors ja haurien de saber a hores d’ara que el conflicte entre Espanya i Catalunya encara té malauradament molta vida. La llei d’amnistia no és el final de res i la independència seguirà sent una necessitat per a la ciutadania, amb exiliats o sense.