Remei a temps

Fa vint-i-cinc anys que es descobrí la vacuna contra la poliomielitis, la temible “pòlio”, que fou una de les calamitats més patètiques de la meva joventut, perquè era profundament trist veure que una noia bonica i eixerida es convertia de cop i volta, en una invàlida. Molts dels qui van sobreviure a la fulminant infecció van fer un esforç admirable per sobreposar-se a l’adversitat, i la seva fe vital és un exemple que no caduca.

Per a una nova generació, la vacuna del doctor Salk fou decisiva. Quan es tracta de malalties d’aquesta mena, el gran problema és sempre arribar a temps. La humanitat ha estat víctima, al llarg dels segles, d’epidèmies i malures terribles que, en bona part, han estat successivament vençudes o suavitzades –al mateix temps que n’apareixien d’altres, és clar. Ara el món científic està dedicat a la lluita contra el càncer i tots confiem que algun dia els diaris de tot el món podran celebrar els vint-i-cinc anys del descobriment de la tècnica o la fórmula que l’haurà eliminat, o almenys domesticat.

Arribar a temps, deia, és el gran problema. Jo intento posar-me dins la pell dels investigadors que creuen que van pel bon camí, i comprendre el seu drama: d’una banda, el rigor de la recerca, la pacient experimentació, la crítica sistemàtica dels resultats i, en definitiva, la necessària prudència; de l’altra, el pensament que la vida de milions de persones depèn de la rapidesa del descobriment i –encara serà més angoixós– del temps que haurà de passar entre el descobriment i les possibilitats d’aplicació terapèutica generalitzada.

Contrastant amb aquest esforç a favor de la salut, amb aquestes ganes d’“arribar a temps”, hi ha avui dia, també arreu del món, nombrosos exemples d’una negligència higiènica i mèdica intolerable. Barris, ciutats, països sencers estan sotmesos a una situació miserable, per a corregir la qual els corresponents Estats o organismes públics no adopten les mesures indispensables. Països que tenen una minoria privilegiada –que té el poder, la riquesa i, això se subratlla ben poques vegades, la salut– esmercen fabuloses fortunes en una sèrie de despeses i d’inversions que serveixen per a augmentar aquell poder (i per a envernissar-lo de “dignitat” o de prestigi) mentre la majoria continua abandonada a la seva dissort.

O es planegen operacions tan abusives com l’obertura de la carretera a través de la selva de l’Amazones, prescindint d’una campanya prèvia que podria salvar els pobles indígenes. En entrar en contacte amb els colonitzadors, aquests pobles –fins ara pràcticament aïllats i sovint desconeguts– són víctimes de les malalties que transmeten els forasters, que ja en són immunitzats, però davant de les quals els habitants de la selva no tenen cap defensa. La tuberculosi, per posar un exemple, devora tribus senceres. Després de segles d’haver sobreviscut a la “llei de la selva”, els destruirà la llei de la civilització. Els indígenes no eren vacunats contra les infeccions i els tècnics no eren vacunats contra la irresponsabilitat.