El bitllet de Sartre

El diari ja ha comentat la complexa personalitat de J P Sartre, home contradictori com tot home exigent amb ell mateix. Jo no estic capacitat per a fer cap anàlisi filosòfica. Només puc reproduir unes ratlles de Les mots (Ed Proa, versió catalana de J M Corredor) com un homenatge a un escriptor que va saber escriure això:

“Vaig començar la meva vida com l’acabaré segurament: entremig dels llibres. Al despatx de l’avi n’hi havia pertot. Encara no sabia de llegir, que ja les venerava, aqueixes pedres estontolades: dretes o decantades, atapeïdes com rajols als prestatges de la biblioteca o espaiades noblement en unes avingudes de menhirs. Les tocava d’amagat per tal d’honorar les meves mans amb la pols llur; però, la veritat, no sabia què fer-ne i assistia cada dia a unes cerimònies de les quals se m’escapava el sentit: l’avi –tan poc traçut, ordinàriament, que la mare li havia de cordar els guants– manejava aquests objectes culturals amb una destresa d’oficiant. Mil vegades l’he vist aixecar-se com abstret, fer la volta a la taula, travessar l’habitació en dues gambades, agafar un volum sense vacil·lar, sense temps d’escollir, fullejar-lo mentre tornava a la butaca, amb un moviment combinat del polze i de l’índex, i després, així que estava assegut, obrir-lo amb un cop sec “a la bona pàgina” mentre el feia cruixir com una sabata.”

Quan s’endevinà que l’infant esdevindria escriptor, l’avi li recomanà d’exercir també –per a poder menjar– el professorat, i Sartre escriu: “Em distrauria de la meva solitud provincial component poemes i una traducció d’Horaci en versos blancs; donaria als diaris locals unes glosses literàries, a la Revue Pédagogique un brillant assaig sobre l’ensenyament del grec, un altre sobre la psicologia dels adolescents; a la meva mort trobarien uns textos inèdits dins els meus calaixos, una comèdia en un acte, amb la qual cosa es podria publicar un llibret que els meus antics alumnes s’encarregarien de costejar”. Això és exactament el que no va voler ésser Sartre. Recordeu que fins i tot renuncià al Nobel.

En canvi, compromès fins a les últimes conseqüències amb l’autodeterminació i la llibertat, croat sense creu –com el qualificà Koestler– escriu en la maduresa: “Ara hi veig clar, estic desenganyat, conec les meves veritables taques; des de fa cosa de deu anys sóc un home que es desvetlla, guarit d’una llarga, amarga i dolça follia, que no pot recordar sense riure les seves antigues marrades i que ja no sap què fer de la seva vida. Torno a ser el viatger sense bitllet que ja era als set anys: el revisor ha entrat al meu compartiment i m’esguarda, menys sever que en altre temps: de fet, l’única cosa que demana és d’anar-se’n i de deixar-me acabar tranquil·lament el viatge; si jo li dono una excusa acceptable, qualsevol que sigui, ell se n’acontentarà. Dissortadament no en trobo cap, i ni tan sols tinc ganes de cercar-ne: ens quedarem l’un davant l’altre, neguitosos, fins a Dijon, on, prou que ho sé, ningú no m’espera”.

Sartre ha arribat a la soledat definitiva de l’estació de baixada, però pàgines tan admirables com aquestes esperaran sempre nous lectors, i –amb permís dels revisors– els tindran.