L’ajuntament anuncia la instal·lació de diversos centres cívics repartits per uns quants barris de Barcelona. El document inclou una llista de finques o d’edificis on aquells centres podran funcionar. Es tracta en conjunt de 32 locals, nou o deu dels quals seran inaugurats, si les previsions no fallen, en un període aproximat d’un any.

És una notícia ben positiva, o almenys m’ho sembla, perquè jo no sóc solament un barceloní vocacional, sinó un barceloní que creu que la ciutat pot autocorregir-se i millorar-se, i no comparteixo, per tant, el fatalisme de molts dels meus conciutadans.

L’únic camí de millorament passa per la formació d’una consciència popular. El projecte d’aquests centres cívics n’és una prova. Sense menysprear la gestió de bona voluntat que algunes persones puguin fer des de l’ajuntament, és indiscutible que el procés de recuperació de locals per a ús comunitari no tindria avui les perspectives optimistes que té si la gent del carrer no hagués començat aquesta acció. Les campanyes del “salvem” –salvem la Sedeta, salvem les Cotxeres…– no eren, ho hem vist ben clar, un caprici de quatre il·lusos. Que en començar eren quatre, potser sí. Però quan quatre persones tenen raó i tenen, a més, la tossuderia de mantenir-la poden fer molta feina. D’altra banda, el concepte d’il·lús caldria que fos revisat, tenint en compte que ens trobem en una societat massa “desil·lusionada”, però deixem ara aquest ramal.

Sense discutir ara allò de si primer és l’òrgan o primer és la funció, jo m’estimo més tenir una eina sense manual d’instruccions que saber-me perfectament un complet manual d’instruccions sense tenir l’eina. Suposo que, de “programes” d’actuació cívica municipal, se’n deuen haver redactat molts al llarg d’aquests anys, i encara se’n trobarien en algun arxiu; pura teoria i plantejament exemplar, no en dubto pas. Però, ¿”on” dur a la pràctica la teoria?

Ara començarem a tenir una mica d’“on”, unes quantes plataformes materials que reclamaran un funcionament. No serà fàcil l’aprenentatge de l’eina, però no tindrem altre remei que fer-lo. Gràcies al desafiament que significa una realitat immediata. Si aquell espai concret “és” un centre cívic perquè nosaltres ho hem decidit així, no en dubteu: “serà” un centre cívic.

Ignoro com seran regits aquests centres, i això és molt important; probablement, decisiu. No és el mateix el Pati d’en Llimona, al carrer de Regomir, que el centre cívic de Nou Barris. Caldrà, em penso, trobar un equilibri entre la definició bàsica de tot centre cívic i la personalitat de cada un d’ells, en funció de les característiques i necessitats del barri.

Un suggeriment: atenció als noms que donareu a aquests centres. Jo no afalagaria persones ni grups. Institucionalitzem, en tot cas, el fet popular: Centre Cívic “La Farinera”, Centre Cívic “La Casa Groga”, Centre Cívic “Can Castelló”… Què us sembla, amics de l’Esquerra de l’Eixample, Centre Cívic “Xalet Golferichs”? És clar que el primer de tot és tenir-lo… Després d’haver fitxat tants futbolistes, el senyor Núñez no podria “desfitxar” aquest xalet?