L’exemple de Llorenç

Pot­ser la pri­mera vegada que vaig veure clara­ment que la nova cançó podia esde­ve­nir un feno­men real­ment popu­lar fou a Llo­renç del Penedès, ara fa uns quinze anys. Llo­renç del Penedès devia tenir ales­ho­res uns nou-cents habi­tants, i, quan vam anar-hi a can­tar, ens vam tro­bar amb un miler d’espec­ta­dors, o sigui, un nom­bre supe­rior al d’habi­tants del poble. La plaça del Cen­tre era plena i fins i tot hi havia gent al ter­rat d’una casa en cons­trucció.

Que quedi clar que el mèrit no era nos­tre: el mèrit era dels orga­nit­za­dors. El Cen­tre de Llo­renç cele­brava el setanta-cinquè ani­ver­sari de la seva fun­dació, i el seu acti­visme era exem­plar. Durant molts anys vam recor­dar el cas de Llo­renç com una pàgina única en la nos­tra petita història per­so­nal, i a mi em va ser­vir per a apren­dre a valo­rar la funció d’algu­nes enti­tats popu­lars del nos­tre país.

Ara el Cen­tre ha arri­bat als noranta anys, i ho cele­bra com una pre­pa­ració per al cen­te­nari, que conei­xent l’empenta dels llo­ren­cencs serà un esde­ve­ni­ment. El Cen­tre va néixer en un moment de pobresa i de crisi, a les dar­re­ries del segle pas­sat. Va néixer com a Cen­tre Catòlic amb una modèstia que des­criu per­fec­ta­ment Pau Mit­jans: “…l’any 1889 uns quants homes començaven a reu­nir-se els ves­pres a can Ton Colo­mer, al car­rer Nou. Aque­lla minúscula entrada es con­ver­ti­ria ben aviat en el pri­mer local del Cen­tre. A cops de mall van apla­nar el terra de roca i van acon­se­guir d’ins­tal·lar-hi un parell de tau­les i unes quan­tes cadi­res. El cafe­ter de Cal Marçal s’hi arri­bava de tant en tant per ser­vir-los alguna cosa. El 1890 es cons­tituïen soci­e­tat: Cen­tre Moral i Ins­truc­tiu.”

L’èxit els va fer can­viar de local, i sense dei­xar d’estar lli­gat a la parròquia el Cen­tre començà a viure les inqui­e­tuds soci­als i creà una escola noc­turna, una bibli­o­teca, un pro­grama de con­ferències. El pas deci­siu fou la cre­ació del Sin­di­cat Agrícola. Un altre fac­tor d’evo­lució: s’hi van vin­cu­lar els fejo­cis­tes. La guerra estroncà la marxa del Cen­tre, i el 1940 es con­si­derà que l’Enti­tat estava “defi­ni­ti­va­ment” dis­solta, i que els seus ex-socis “pasen a encu­a­drar sus acti­vi­da­des den­tro del mar­gen que el actual régimen de España reco­noce a la Acción Católica Española…”. Després d’un buit, l’acti­vi­tat reprengué –retor­nen les sar­da­nes, els balls de bas­tons, el tea­tre; s’estre­nen els Fal­cons– i a la llarga tri­omfa l’“espe­rit del temps”: can­via la men­ta­li­tat, els joves inter­ve­nen en la gestió de l’enti­tat i es cons­ti­tu­eix, amb tota la seva força legal i cívica, l’actual Cen­tre.

La història del Cen­tre de Llo­renç és la història de l’evo­lució de la nos­tra soci­e­tat. El futur és impre­vi­si­ble. Però cal feli­ci­tar la gent de Llo­renç per la seva volun­tat i capa­ci­tat de man­te­nir al poble un nucli de con­vivència, obert a totes les ide­o­lo­gies, una pla­ta­forma d’expansió cul­tu­ral, i adap­tar-se a les noves exigències. De les reu­ni­ons a cal Ton a la repre­sen­tació d’Anta­vi­ana hi ha noranta anys de soli­da­ri­tat i de progrés, i el secret –penso– és que l’una cosa va lli­gada amb l’altra.

Ens ho demos­tra un poble de mil habi­tants, i jo us devia des de fa quinze anys aques­tes parau­les.