Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Homenatge a l’abadia

Demà, seran lliurats els Premis d’Honor Jaume I, obra de la Fundació Jaume I, corresponents a l’any 1980. L’acte se celebrarà a les vuit del vespre al Saló de Cent, i al mateix temps es farà conèixer el veredicte dels premis Baldiri Reixac a escoles.

El premi a persones ha estat atorgat a l’escultor valencià Andreu Alfaro i el premi a institucions, a l’abadia de Montserrat, “com a símbol constant, en tot temps i en els moments més adversos de la nostra història, d’una ferma voluntat de servei al poble, manifestada a través de l’espiritualitat i la cultura”.

Certament, és una justificació ben formulada, perquè subratlla el paper dels homes. No es dona el premi a la muntanya, ni a la Mare de Déu, sinó a l’abadia, és a dir, a la suma d’homes que han format, en anys difícils, la comunitat montserratina. Catalunya és terra de monestirs antiquíssims, que es troben estretament vinculats al nostre naixement històric i a la nostra evolució. A desgrat de les inevitables incidències, en el terreny de la cultura i de la conservació de la consciència col·lectiva han fet un paper decisiu. No han estat illots, sinó plataformes comunicatives; no han estat passius davant els problemes d’aquest món, sinó solidaris.

Però a l’atorgament d’aquest premi no li cal cap glossa, perquè el servei de resistència que han fet els monjos de Montserrat està en la memòria de tothom, i en el personalíssim record i agraïment de molts. Jo voldria evocar aquí una simple anècdota que no té relació directa amb l’abadia, sinó amb la gent anònima que ha trobat a Montserrat una manifestació d’espiritualitat i de cultura, com diu l’argumentació del premi.

Aviat farà vint anys, jo anava per un camí de la muntanya i vaig seure a descansar prop d’un petit monòlit que reproduïa un text de Maragall. Al cap de pocs instants, baixava pel mateix camí un matrimoni, amb una nena d’uns deu anys. En passar per davant de la pedra, el pare es va aturar i va mirar la inscripció. Després de llegir-la, va posar afectuosament la mà damunt l’espatlla de la filla i va repetir la lectura per a ella, amb un senzill respecte, i a poc a poc. Jo vaig poder entendre perfectament:

Esforça’t en el teu quefer

com si de cada detall que pensis,

de cada paraula que diguis,

de cada peça que posis,

de cada cop de martell que donis

depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-ho.

La mare escoltava amb el cap lleugerament inclinat; la nena escoltava resseguint les lletres amb els ulls. Jo sospitava que el pare, mentre recitava, també escoltava alguna cosa dins el seu pensament o el seu sentiment, alguna cosa que no era exactament el que pronunciava. Quan va acabar, van restar immòbils uns segons. I, de cop, aquell home va tenir un acudit ben poc freqüent: va buscar un paper i un llapis i va copiar el text. Aleshores, va ser la nena qui, amb veu de font, li va dictar les paraules.

Jo penso que els monjos de Montserrat han tingut present aquesta moral, i sovint han dit una paraula o han fet un gest com si en depengués tot Catalunya. I és indubtable, almenys, que Catalunya n’ha estat pendent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.