Prohibida l’entrada a menors d’edat

Barrat el pas a la canalla. És la filosofia dels only adults, nom edulcorat amb què es designen aquells establiments que veten l’entrada de menors. El concepte, com a tal, sembla que ofèn molts pares i moltes mares, perquè tenen la impressió, segons he arribat a sentir, que els seus fills són tractats com animals de companyia. Acostumen a argumentar, els contraris a aquesta filosofia, que aquell que impulsa aquesta mena de negocis parteix de la premissa que tota la canalla sobresurt per la seva mala educació i per tocar els nassos a tothom que s’asseu al costat o dorm a l’habitació fronterera. I és clar, hi ha persones que els aïra que a l’Albert i la Berta, els seus fills, que se saben comportar la mar de bé perquè han rebut una educació exquisida, els posin al mateix sac que el Joan i la Clara, els veïns insofribles del primer pis que criden a totes hores com si s’incendiés la llar. Però la realitat és que hi ha gent que no suporta els nens i no és cap pecat. O que els adoren però encara adoren més els minuts de desconnexió. Els meus pares fan sovint la broma (o no tan broma, mai no ho sabré) de dir que el millor moment del dia, d’un plaer extrem, es produeix quan ajunten els cinc nets a casa. Es refereixen al minut que hi arriben? També, perquè els adoren. Però sobretot parlen d’aquell instant en què marxen plegats, deixant pas a un silenci sepulcral. Tenint en compte que escric aquestes línies un dia que no hi ha escola, i que diria que a l’habitació del costat ara mateix els meus fills s’estan estomacant, sento que ara mateix pagaria per gaudir d’un only adults laboral. Que no és cap deshonra admetre que els fills són sovint el millor regal que et fa la vida però que hi ha moments que els enviaries a un país ben llunyà, i sense bitllet de retorn.