Opinió

El factor humà

Ara que hi ha tantes guerres

El Memorial Democràtic i el Born conviden a reflexionar sobre el perquè dels conflictes armats que assolen el planeta

No és cap infant, l’autor de la pin­tura que il·lus­tra aques­tes línies. No és de cap menor, però és tan sim­ple, tan primària, que sem­bla obra d’un joc de nens, fruit d’un inno­cent pim, pam, pam, ta-ta-ta-ta-ta, muere cobarde que volta per un cer­vell imma­dur en forma de joc i de dis­tracció cromàtica.

Però en Julio no és cap nen, ni allò que pinta és fruit de la seva ima­gi­nació. A l’edat de 28 anys va entrar a les For­ces Arma­des Revo­lu­cionàries de Colòmbia, les FARC, una de les fac­ci­ons que durant dècades va tenyir de sang aquesta república sud-ame­ri­cana. Va roman­dre 12 anys enro­lat a la milícia i quan en va sor­tir va par­ti­ci­par en un pro­jecte d’art col·labo­ra­tiu, impul­sat per l’artista Juan Manuel Eche­var­ria, que pre­te­nia cen­tri­fu­gar el trauma de la guerra expul­sant-lo de l’ànima a través dels pin­zells i els colors.

Tenia, doncs, més de qua­ranta anys, en Julio, quan, amb traç pictòric d’infant, va dei­xar constància, en una obra aco­lo­rida damunt una fusta, de fins a quin punt poden ser menys­pre­a­bles els adults quan la seva manera de rela­ci­o­nar-se es trans­forma en una guerra amb bata­lles san­gui­no­len­tes com la que durant tres dies va asso­lar el poble de Caño Palo­meta, al dis­tricte colombià de Meta.

“Aquest poble va ser com­ple­ta­ment des­truït. Hi va haver molts morts. Els civils són els que ho patei­xen tot. La gent va sen­tir el dolor, la por, el pànic. Hi vaig pas­sar una altra vegada, deu fer dos anys, i encara hi havia la runa de les cases”, va dei­xar dit en Julio com a peu expli­ca­tiu de l’obra que va rea­lit­zar.

Com la pin­tura d’aquest antic guer­ri­ller, se’n van fer 480, totes diri­gi­des per Eche­var­ria en el seu pro­jecte de La guerra que no hemos visto. Un diàleg amb pin­zells entre homes que durant anys havien enter­rat la paraula i el diàleg per enfron­tar-se a trets en una folla espi­ral bèl·lica sense cap sen­tit. L’art com un camí per aban­do­nar el labe­rint de la guerra i tor­nar al camí de la pau.

Una part d’aquests retau­les de l’hor­ror s’expo­sen en una mos­tra de títol sug­ge­ri­dor: Per què la guerra?, que es pot veure al Born de Bar­ce­lona fins a finals de setem­bre. És una ini­ci­a­tiva del Memo­rial Democràtic i l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, comis­sa­ri­ada per Jordi Font i Marta Marín. Una sug­ge­ri­dora invi­tació a la reflexió sobre els con­flic­tes bèl·lics a través de l’art i la paraula.

Sem­pre hi ha un motiu per entrar al recinte del Born, ni que sigui per atu­rar un moment l’avenç impa­ra­ble del rellotge i anco­rar-se, un ins­tant, en la qui­e­tud immòbil de les pedres d’ahir. Ara, en un temps en què el món sem­bla haver tor­nat a enfo­llir per les guer­res, visi­tar la mos­tra que s’exposa a l’antic mer­cat té encara més sen­tit, com un gest indi­vi­dual de rea­fir­mació en con­tra de tanta barbàrie.

El que es pro­posa és una pas­se­jada que arrenca en un mapa edi­tat el 1718 a Viena de la Bar­ce­lona bom­bar­de­jada des de tots els cos­tats durant el setge de 1714 i acaba en una impac­tant des­fi­lada entre bus­tos tallats en fusta, imat­ges ins­pi­ra­des en els ros­tres des­fi­gu­rats dels sol­dats de la Pri­mera Guerra Mun­dial. Si entre l’art no es tro­ben res­pos­tes a la pre­gunta de per què la guerra?, encara es pot inten­tar els dimarts a través d’un cicle de con­ferències que hi ha pro­gra­mat. La paraula bus­cant una expli­cació a allò que de tan dolorós resulta inex­pli­ca­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.