El país on es deia ‘bon dia’ i ‘gràcies’

En l’article anterior escrivia sobre la necessitat d’utilitzar el català a casa nostra, sobretot amb aquells que fa molt que viuen al país i no el volen parlar perquè creuen que en fan prou amb el castellà o amb l’idioma del lloc on van néixer. I ho feia assegurant que, en la situació actual de la llengua, mantenir el català és, més que un dret, un deure. Però també, i per altres circumstàncies, ens podem trobar que, al país on abans deies bon dia i et responien bon dia, ara diguis bon dia i el silenci i la indiferència siguin la resposta. O que dir gràcies en determinades situacions sigui un hàbit que s’estigui perdent. No els ha passat entrar en una botiga plena de gent, dir bon dia i que ningú en faci ni cas? Vaig explicar en un article fa molts mesos que m’havia passat en una farmàcia i que ni els clients ni la gent que despatxava van respondre quan vaig saludar genèricament a l’entrada i ho vaig tornar a fer a la sortida. I que ni tan sols em van mirar a la cara ni em van respondre quan vaig demanar el medicament que necessitava amb la recepta pertinent ni quan vaig ensenyar la targeta per dir que no pagaria en efectiu.

Segurament alguns ho consideren un signe dels temps, però a mi em sembla que s’està perdent el mínim d’educació que abans t’ensenyaven a casa i a l’escola. El mateix passa quan, fent una passejada per una via verda o pel mig del bosc, et trobes algú. No costa res oferir un bon dia o una simple salutació amb el cap, el reconeixement que els desitges que ho passin bé. Coses d’altres temps? No pas. Que alguns no ho facin mai, això de dir bon dia o passi-ho bé, o que trobin sorprenent que encara hi hagi gent que ho practiqui, no és pas un bon senyal del bon nivell de l’educació més elemental que hauríem de tenir.

Ja ho suposo, que molta gent té problemes. Tothom té els seus, certament, però una cosa no exclou l’altra. També hi ha gent que va per la vida a la recerca del moment per escridassar o culpabilitzar els altres. Algú que va en cotxe i toca el clàxon de manera encrespada al conductor que té al davant encara no mig segon després que el semàfor es posi verd. Això entre els conductors és molt habitual. Però també passa amb els que van en bicicleta o en patinet. No els diguis pas que han passat amb el semàfor vermell o que han contradit una norma de circulació. El millor que et pot passar és que et mirin amb menyspreu i que t’ignorin, però també hi ha els que s’aturen i et diuen mil fàstics o amenacen de trencar-te la cara. Aquest dia el professor Francesc Canet explicava la seva experiència a Figueres per les xarxes.

Unes mínimes normes de convivència són exigibles. I de sentit comú, també. Fa dies, al carrer Sant Francesc, vaig presenciar com una senyora irada, que anava amb una dona més jove i un nen d’uns dos anys, li deia el nom del porc en un castellà perfecte i decibels molt elevats a un conductor que potser anava una mica ràpid però que s’havia aturat a tres metres del pas de vianants i sense fer cap frenada brusca. El que més em va sorprendre, però, va ser que a aquell nen no l’agafava ningú de la mà i anava dos metres al davant de les dues dones. En fi, m’he fet gran.