Hortolans i menerons s’organitzen

Vaig quedar gratament sorprès quan el dia 6 de juny vaig veure l’auditori de la Coma Cros de Salt ple de propietaris de les hortes de Salt i Santa Eugènia, però també d’alguns hortaires i menerons que no són propietaris de les terres que cultiven però que se les estimen i pateixen per la manca d’aigua que les està ofegant en els dos darrers anys. Especialment per la sequera que va fer tancar la séquia Monar, que és la que subministra aigua des de la Pilastra de Bescanó fins al riu Onyar de Girona, que permet boniques fotografies dels seus ponts amb aigua a sota, gràcies a la que hi arriba des del Ter per la séquia i que després de passar per les hortes hi desemboca per tornar a portar al Ter la sobrant. Menys una part que també arriba al riu després de passar pel tram final del Güell, després del sifó al cantó dels Maristes que fa passar la séquia per sota del riu, que va ser desviat a finals dels anys seixanta.

La sala de la Coma Cros plena es devia a la crida de la Comunitat de Regants de la Séquia Monar de Bescanó, Salt, Santa Eugènia i Girona. Hi eren per donar suport a la nova junta, també presidida per Miquel Casals, per aprovar els nous estatuts i les quotes que seran indispensables, perquè l’Agència Catalana de l’Aigua cobrarà cànon per l’aigua de reg. Hi ha constància del rec Comtal, antic nom de la séquia Monar, des del 1007 i és evident que els hortolans tenien dret d’aigua. Un document, que el portaveu del marquès de Camps va entregar a la junta, ho certifica des del segle XVI. Les noves legislacions als anys vuitanta del segle passat i les que han vingut després han convertit en paper mullat tots aquests drets. Ara mana l’ACA i per tant cal constituir comunitats de regants com aquesta, creada el 2006 i que funciona des del 2008. Del que es tracta és que funcioni i que sigui forta. Així ho va aconsellar Narcís Illa, portaveu dels regants del Baix Ter, que hi va ser present. L’avantatge de comptar amb Narcís Illa és que parla molt bé i parla molt clar, vull dir que diu les coses pel seu nom sense necessitat d’embolcallar el seu discurs amb paraules bonistes.

A les hortes el que els cal ara és aigua. Caldrà pagar-la però ja s’hi està disposat. Els regants han de ser forts per negociar amb l’administració, que decideix massa coses des de despatxos de Barcelona i amb poc coneixement ancestral del que és allò que ells anomenen territori. Ens cal un Ter amb aigua perquè ens hi juguem la biodiversitat. En baixa menys que fa 70 anys, segur, però encara en baixa prou i el problema és que se l’emporten a Barcelona i la seva àrea metropolitana. I d’aigua n’hi ha d’haver per a tothom. El sector agrícola ha fet la seva feina al Baix Ter i cal fer-la arreu. Però a les hortes de Salt i Santa Eugènia els cal aigua. Perquè moltes famílies en depenen per a la seva subsistència. Són hortes bones i s’han de poder treballar i, per fer-ho, cal aigua. Així qui les treballa en traurà fruit i la ciutadania en general podrà gaudir-les quan hi passi passejant o fent esport. Si volem preservar les hortes, com diuen des de fa molts anys els ajuntaments, el que cal és que es treballin i per fer-ho cal aigua, que ja que no ve del cel, que vingui del Ter.