Exagerats

Tendim a l’exageració i a la injustícia en la qualificació de les persones. L’altre dia vaig citar el nom d’un amic meu davant d’un grup, i un dels presents saltà immediatament: “En P M?” la seva veu tenia un to gairebé escandalitzat. Quan vaig voler saber què tenia contra en P M resultà que no entenia que jo ho posés en dubte: en P M era una mala persona. Simplement. I ja està. A la llarga vaig poder aclarir que una amiga de l’escandalitzat havia festejat amb el meu amic, i que “ell s’havia portat malament”. Portar-se malament volia dir, en aquest cas, només que havien trencat i que, en l’opinió de la noia, la conducta del meu amic no havia estat prou correcta.

No ho sé, jo aleshores no el coneixia. Perquè d’això fa més de trenta anys! Tots hem comès errors, i el meu amic no té per què ser l’excepció. Però em consta que és una persona que té moltes qualitats humanes i que molta gent, avui dia, en parla amb afecte i amb agraïment. Jo ho deia al company escandalitzat, però veia ben clar que la meva defensa era inútil. Quan tenia divuit anys havia estat etiquetat definitivament. La condemna era inapel·lable.

Ens és massa fàcil formular judicis radicals basant-nos en un indici, i massa difícil modificar-los davant la presentació de proves contràries. Ens costa de revisar les nostres valoracions, com si pel fet d’haver de canviar-les trontollés la seguretat en nosaltres mateixos.

Som terriblement exagerats en les nostres admiracions i els nostres menyspreus. El nostre instint radicalitzador sol funcionar a tota marxa, i és un instint que ens hauria de fer dubtar d’allò que l’home és un animal racional. En tot cas, molts dels nostres judicis no són raonats, i si davant la resta d’ésser vivents tenim el privilegi de poder formular judicis posseïm també l’exclusiva, en canvi, de formular prejudicis.

Les admiracions i els menyspreus que dèiem solen ser practicats de dues maneres: amb exageració permanent o amb exageració alternativa. Hi ha qui ha sentenciat per tota la vida, i ja pots xiular-li altres raons, si l’ase no es vol moure. Sembla que aquests odis o aquests entusiasmes d’una peça ajuden a sentir-se més consolidats, i en definitiva estalvien el risc de replantejar-se les coses. És la passió petrificada.

Hi ha l’altra espècie d’exagerats, els alternatius, que et proporcionen enormes sorpreses. Fa un any eren apòstols incondicionals d’en Pere, i ara és l’enemic públic número u. En Pau, que era l’home més simpàtic del món, ara és intractable –i sempre ho ha estat!, diuen amb increïble convenciment.

És a dir, o estem enlluernats, o només veiem ombres. Quan trobes una persona que és capaç –per damunt dels seus gustos o de les seves idees– de fer un esforç per observar els contemporanis amb suficient serenitat reps una lliçó que no té preu. Hem de prendre consciència de la nostra desmesura, i quan proclamem que en P o en T “és l’home més burro del món” fem, almenys, com feia un amic meu, que adonant-se de l’exageració afegia –en un sobtat to confidencial–: “el que passa és que no es pot dir…” i, després d’una pausa intrigant, confessava: “…perquè no és veritat”.