Jo dic que no

El pas­sat 24 de març pas­sava pel Tea­tre de Bes­canó un dels espec­ta­cles que més estan cap­ti­vant el públic aquest final de tem­po­rada, Prima Facie, un monòleg arris­cat amb una bri­llant inter­pre­tació de l’actriu Vicky Luengo. Ara està pro­gra­mat al Poli­o­rama de Bar­ce­lona i és aquí on ha pres volada mediàtica. Si hi aneu, hi tro­ba­reu una magnífica Vicky Luengo que, tal com diu Andreu Gomila, es buida dalt de l’esce­nari. El que fa Luengo no és fàcil. Inter­preta una advo­cada que defensa els seus cli­ents, agres­sors sexu­als, i que haurà de pas­sar ella mateixa pel mateix cal­vari. Però què fa tan espe­cial aquest espec­ta­cle que aixeca dem­peus el públic al cap d’un segon de fer-se el fosc? Jo crec que la iden­ti­fi­cació de mol­tes dones amb el per­so­natge que inter­preta Luengo. Si mira­ves entre el públic abans d’aca­bar la funció, mol­tes dones ens eixugàvem les llàgri­mes. L’aplau­di­ment era sin­cer. Havíem assis­tit a una sessió catàrtica. I al sor­tir del tea­tre et pre­gun­ta­ves, quina dona no ha patit una agressió sexista? I mal­grat l’spoi­ler que ara us faig, et pre­gun­ta­ves, una vegada i una altra, per què una bri­llant advo­cada com la que inter­preta Luengo en aquesta obra no se’n surt davant del seu propi judici i la seva espe­ci­a­li­tat? Si tot­hom és inno­cent fins que es demos­tra el con­trari, per què les vícti­mes d’agres­si­ons sexu­als no? Per què estem sot­me­ses a durs i injus­tos pro­ces­sos públics on tot­hom es veu amb cor d’opi­nar? Per què es con­si­de­ren fal­ses les denúncies per agres­si­ons sexis­tes inter­po­sa­des per les dones? Quan sabem que les denúncies fal­ses per violència mas­clista són pràcti­ca­ment ine­xis­tents. Que l’any 2019 les denúncies fal­ses van repre­sen­tar el 0,0069% del total. Per què? Anant a veure Prima Facie no obte­nim res­posta, però ens ajuda a no sen­tir-nos tan soles. I encara ens fem una altra pre­gunta. Si les estadísti­ques ens demos­tren que les denúncies fal­ses per agres­si­ons sexis­tes són tan bai­xes, per què segueix tenint pes aquest argu­ment? Doncs per ata­car el movi­ment femi­nista i per negar la rea­li­tat de la violència mas­clista i des­pres­ti­giar les vícti­mes. Perquè el patri­ar­cat té encara aquesta força i, sobre­tot, no vol per­dre el poder. Però una vegada més, gràcies al tea­tre, tenim el debat a davant dels ulls, ens obliga a defi­nir-nos, a qüesti­o­nar-nos i a pre­gun­tar-nos si les dones estem prou pro­te­gi­des davant de l’abús. Jo dic que no.