El negoci de les cues

Cues de tres hores per acce­dir a la mun­ta­nya russa estre­lla d’un parc d’atrac­ci­ons. Cues de tres hores fins a arri­bar a una cala de Mallorca. Cues de tres hores per entrar als edi­fi­cis estre­lla del 48h Open House. Cues de tres hores per com­prar lote­ria de Nadal. Cues de tres hores, o més, per tra­ves­sar la fron­tera amb el país veí. D’on treu el temps, i sobre­tot la santa paciència, tota aquesta gent? Si alguns ja ens des­es­pe­rem quan a la caixa del super­mer­cat comp­tem més de tres per­so­nes davant nos­tre. Veient que tro­bar exem­ples de llar­gues espe­res és ben sen­zill, el que m’estra­nya és que no esti­gui més explo­tat el negoci de fer la cua per als altres, sobre­tot en la versió pre­sen­cial, ja que en la vir­tual sem­bla que ja fa un temps que fun­ci­ona. Amb tanta gent dis­po­sada a per­dre el temps espe­rant el seu moment, compte que el futur dels nos­tres joves no s’hagi d’anar a bus­car aquí. Què vols ser de gran? “Cuaire.” Total, en el moment en què es paga una mor­te­rada de diners per pas­sar 180 minuts dret, mirant un únic cla­tell, ja no deu venir d’alguna boge­ria més. En alguns llocs, per­so­nes amb visió de negoci van obser­var que al món hi ha gent rica que està dis­po­sada a pagar encara més per poder pas­sar davant de qui no pot pagar tant i així es va inven­tar el con­cepte del fast pass –és a dir, l’accés ràpid. Les tro­bem als parcs d’atrac­ci­ons o a les pis­tes d’esquí, per posar alguns exem­ples. Però és que resulta que som tan sin­gu­lars com a espècie que hi ha per­so­nes pagant el que no està escrit per un ser­vei prèmium i l’únic que acon­se­guei­xen és reduir el temps d’espera, sense que ningú els estalviï el mar­tiri. Per­so­nal­ment, men­tre no perdi el cap, no penso fer tres hores de cua, ni per pujar a una mun­ta­nya russa ni per banyar-me a una platja on no hi cap una tova­llola més. Abans em quedo a casa, on l’única cua que es fa de tant en tant és per ocu­par el bany.