El miracle de l’urbanisme

Al carrer de Sant Antoni Abat s’ha produït un miracle. Sense haver-se mogut ni un mil·límetre del punt on estan falcades a terra amb els seus fonaments, les façanes dels edificis s’han fet enrere, han retrocedit generosament per oferir espai als ciutadans que hi caminen. La mutació que ha experimentat el carrer no és producte d’haver fet desfilar en processó la veïna marededeu del Carme, que presideix l’altar de la parròquia que domina el començament del carrer, ni tampoc de l’acció de cap vareta màgica, que aleshores ja no seria miracle, sinó bruixeria o superstició.

El vehicle que ha conduït fins al miracle es diu plataforma única i els intercessors en la meravella es diuen arquitectes, enginyers o urbanistes, aquells que tracen línies en un plànol transformant espais, en aquest cas espai públic, que d’això es tracta, que allò que és de tots sigui de veritat un espai comú, agradable, confortable, generós, útil i també segur.

Sant Antoni Abat comença en un punt amb etiqueta de clàssic de Barcelona, perquè anomenar el bar restaurant dels Tres Tombs, que relliga en una cantonada la ronda de Sant de Sant Pau amb la ronda de Sant Antoni davant del mercat que dona nom al barri, vol dir parlar d’un d’aquests espais que la ciutadania ubica mentalment, sense necessitat de mirar cap plànol de la ciutat. Des de la confluència amb la ronda de Sant Pau, el carrer inicia un lleu descens fins que connecta amb la plaça del Pedró, un dels punts on el barri del Raval respira i agafa aire. És un espai també molt pietós perquè hi ha l’església del Carme, l’antiga capella de Sant Llàtzer i un obelisc coronat amb l’estàtua de Santa Eulàlia.

Un martiri era, fins ara, intentar fer el traçat d’aquest carrer. Les voreres, d’una alçada superior a l’habitual, encaixonaven l’únic carril per a vehicles d’un carrer molt transitat. A banda i banda dels cotxes, la densitat humana, el cabal populós, feia difícil caminar sense ensopegar una i altra vegada amb algú que s’aturava a fer la xerrada, un mosso d’algun dels comerços descarregant mercaderia, una moto deixada al mig del pas, un grup de turistes o un veí encantat. Qualsevol cosa menys una caminada agradable i sempre la sensació de transitar per un pas estret, com si es caminés pel cor d’un congost on el risc d’un despreniment hi és sempre present.

Ara, l’angoixa del transeünt ha desaparegut de cop i volta en el primer tram del carrer on ja s’han executat unes obres de millora consistents a eliminar vorera i construir, de cap a cap de les façanes, un plataforma única. Tot s’ha engrandit i s’ha acabat caminar enganxat a la façana per por de caure de dalt a baix de la vorera, que uns quants accidents així s’hi havien produït.

Ara que entrar al Raval per aquest punt ja és més fàcil i agradable, una de les activitats que es recomana dur-hi a terme és caminar fins a l’església del Carme. Qui li vulgui atribuir el miracle de la transformació a la Mare de Déu que ho faci i li’n doni les gràcies, i la resta que es limiti a conèixer un sorprenent temple modernista d’un deixeble de Gaudí, Josep Maria Pericas. A l’entrada, un bon home que es diu Carles atén amablement els qui hi van i desinteressadament els explica les peculiaritats de l’església. Més que un home és un regal i, en aquest món deshumanitzat, gairebé un miracle.