Comín ha de convèncer o plegar

Catalunya, en diverses onades històriques, és un país amb un fort component d’exili. Derrotes com ara les de 1714 i 1939 van enviar centenars de milers de catalans a destins llunyans on, la majoria, van continuar la lluita contra els que els havien perseguit i expulsat del país. La confrontació del 2017 no va ser diferent i, tot i que l’exili ha estat selectiu i qualitatiu, ha servit per mantenir l’excepcionalitat política i, sobretot, per incrementar la dimensió internacional del conflicte entre Catalunya i Espanya. L’exili, de fet, ha proporcionat les úniques victòries clares a l’independentisme en forma d’un seguit de decisions dels tribunals europeus que han posat límits al fanatisme judicial espanyol. Ni un sol dels exiliats ha estat retornat emmanillat a Madrid, fins al punt que el president Carles Puigdemont ha estat transformat, per la maquinària propagandística madrilenya, en una mena d’enemic públic número 1 que calia capturar a qualsevol preu. Tot això ha tingut com a conseqüència que el dossier català hagi continuat formant part del paisatge polític d’Europa i, en especial, de la política espanyola, que pateix una polarització social creixent i un blocatge institucional molt difícil de revertir. Per tot això –i per la feina feta durant aquests anys– el Consell de la República i tots els que el representen han de donar explicacions escrupoloses sobre quin ha estat el funcionament intern de la institució i com s’han invertit i distribuït els fons recaptats per la generositat de milers de persones de totes les condicions socials. En primeríssim pla, Toni Comín, eurodiputat i dirigent executiu del Consell, ha de donar explicacions convincents que fins a l’últim euro s’ha fet servir en benefici del moviment polític. En cas contrari, una gestió poc escrupolosa haurà servit per desprestigiar greument una causa honorable que no es mereix uns dirigents –com a mínim– frívols.