Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Després de Pau Vila

No recordo quan vaig poder veure, per primera vegada, el mapa de Catalunya en el qual apareixien unes delimitacions territorials que no eren les províncies. Potser fou a can Folch i Torres, i jo devia estar acabant el batxillerat, o qui sap si començant ja els estudis de dret. Aquelles divisions que se superposaven a la cantarella oficial –“Cataluña cuatro: Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona”– eren una sorpresa que em deixava especialment desconcertat, perquè jo era un bon estudiant de geografia. Més d’un rei famós em passava per alt, i se m’escapava l’interès de les combinacions moleculars, però gosaria dir que m’havia ficat al cap tots els mapes del meu atlas. Fins i tot, de cara a l’examen d’Estat, em vaig aprendre tots els partits judicials –no per caprici, sinó perquè exigien de saber-los– i efectivament em van preguntar els de la província de Lugo. En cap atlas escolar, però, no havia vist aquell mapa del meu país ordenat d’acord amb una classificació que m’era desconeguda: les comarques.

A partir d’aquell moment vaig ser deutor d’una persona a la qual no coneixia, i que ara acaba de morir: Pau Vila. Aquell mapa fou una de les finestres més apassionants i més clares que se’m van obrir per a poder comprendre que ens amagaven Catalunya, un país tan “negat” que fins i tot el seu mapa podia ser “subversiu”. Promocions i promocions d’estudiants vam aprendre els rius i afluents de l’Àsia i vam ignorar, al mateix temps, que ben a prop de casa teníem unes realitats ben sòlides que es deien el Maresme, el Vallès, l’Empordà, el Pallars, el Baix Camp…

Als qui sentíem la passió geogràfica –i en les terribles limitacions d’aquells anys ens limitàvem a cremar-nos els ulls sobre els mapes, resseguint les ratlles blaves dels rius, imaginant relleus en les taques de color de les serralades– quanta falta ens va fer un Pau Vila, és a dir, un mestre que ens orientés el neguit i ens dugués més enllà del simple aprenentatge dels noms dels accidents geogràfics! La veritat és que no ens van ensenyar geografia, ni història, ni literatura, sinó llistes de ciutats i de pics, de reis i d’escriptors. Els noms substituïen les idees.

Aquesta deficiència ha provocat una situació que no sé com qualificar: sentir-se interessat per una matèria i, al mateix temps, sentir-se’n incorregiblement ignorant. Com gosar dir que hom és afeccionat a la geografia, si la rèplica és tan fàcil?: si fossis veritablement afeccionat, n’hauries après. És clar, és una lògica que cal acceptar. I aleshores hem de retrocedir a posicions més modestes, i dir: si en un determinat moment hagués pogut aprendre seriosament geografia, jo hauria pogut arribar a convertir-la en un plaer profund, i no en una il·lusió que sempre té, perquè és frustrada, un regust agredolç. Amb els anys hem llegit alguns llibres, hem seguit alguns camins –ara he sabut que Pau Vila deia que la geografia no s’aprèn amb el cap, sinó amb els peus–, però sempre amb una sensació de franctiradors. La geografia de Catalunya –com la història de Catalunya– s’ha d’aprendre a l’escola amb tot el rigor que li escau, “en defensa pròpia col·lectiva”.

Pau Vila fou un puntal en aquesta defensa, i ara correspon als responsables de l’ensenyament pràctic passar a l’ofensiva pedagògica amb les eines-armes que el mestre ha esmolat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.