Som 10 milions
Totes som Aurora, Caterina, Antònia, Maria, Belarmina...
Avui, alguns són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, sense límits no hi ha territori i sense llengua no hi ha país
“Morí rient”, contaren al Molinar. Allà tothom la coneixia, era jove i maca, sempre reia, cosia roba d’home amb la mare, que era sastressa. El gener del 37, el carrer fred; dins el cafè, fum, silenci i cares llargues. Una por grossa per tot arreu. Un cop d’aire i amb ell, cinc homes: tres de paisà, dos vestint camisa blava i amb pistola al cint. Un dels falangistes repartia gasoses Miret amb una furgoneta, es deia Mateu. Duia amb la mà roba de dona. Els clients del cafè miraven muts l’escena, aquelles robes eren tacades de sang. “Què mirau, imbècils? No heu vist uns sostens? Són de n’Aurora, la dona d’en Quiñones. Comunista, la mala puta...”
El 5 de gener del 1937, de dia, Aurora Picornell i Maria Pasqual reberen una visita inesperada: les seves filles, Octubrina i Natàlia. De nit, les s’endugueren a matar. El governador civil de les Balears, Mateu Torres Bestard, signà la seva excarceració. Aurora Picornell, Caterina Flaquer, Antònia i Maria Pascual i Belarmina González sortiren entonant La Internacional i amb puny estret, digueren adeu a les companyes.
Gràcies a la llei de memòria democràtica es va poder desenvolupar, també, el Tercer Pla de Fosses a les Illes, on trobaren els cossos de les cinc dones. En el Diccionari vermell, Llorenç Capellà explica que les assassinaren al cementeri de Porreres. Ningú esperava localitzar-les a Son Coletes. El 20 d’octubre del 2022, la història va fer un gir.
Capellà no sols posa rostre a les víctimes de la guerra civil, també constata un fet crucial que explica la reacció del president del Parlament, Gabriel Le Senne, quan estripa, empès per la ràbia i l’odi, la fotografia d’Aurora Picornell i de les germanes Antònia i Maria Pascual. El periodista i escriptor constata com amb l’arribada massiva del turisme i el flux migratori es va esvair la memòria. “El turisme va ser un sudari de coloraines per a una terra a la qual als nadius arraconaren l’odi, l’odi fix, el temor, l’odi de cada dia, i es llançaren a l’aventura de l’especulació. A Mallorca, cada metre quadrat val l’ànima.”
“La Mallorca extravertida va ser la Mallorca de l’estupidesa –sentencia Capellà–. La Mallorca de la memòria neta era incapaç d’assumir altra tasca que no fos la de capbussar-se dins la voràgine especulativa, freturosa de destrossar-se ella mateixa.” Per això, si bé l’estructura social va trontollar i va sorgir un altre tipus de burgesia, la burgesia del turisme, mai es va produir un canvi de mentalitat.
Ara més que mai, Mallorca pateix les conseqüència d’aquest suïcidi col·lectiu que s’ha produït com a fruit de la mateixa contradicció històrica. Avui, alguns són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, sense límits no hi ha territori i sense llengua i cultura pròpia no hi ha país.
L’Associació Memòria de Mallorca, juntament amb les famílies d’Aurora Picornell i d’Antònia i Maria Pascual, ha interposat al jutjat de guàrdia una denúncia penal per delicte d’odi contra el president del Parlament, Gabriel Le Senne. Veurem què passa.
