De la burla a la preocupació

La discussió és de tal intensitat que és fàcil seguir-la des dels pisos més propers. Té lloc al mig del carrer, on un home recita a la seva parella, a ple pulmó, la llista d’adquisicions que ella ha fet el darrer mes a la companyia per excel·lència de comerç electrònic. A ell se l’intueix emprenyat: “Una compra, 3 euros; una compra, 4 euros; una altra, 3 euros...”. Té el mòbil a la mà i va assenyalant el que deu ser, imagino, l’aplicació del banc on es registren totes les transaccions. “Però què vols que faci si necessito coses?”, es justifica la dona. Desconec, perquè no els he vist en ma vida, si ella és una compradora compulsiva, ell un garrepa, o ni una cosa ni l’altra. Ella du una motxilla penjada a l’esquena i una bossa de nanses reposa sobre la seva espatlla. Queda clar que, si més no, surt de casa prou motivada. La situació agafa un aire còmic quan la dona desplega l’arsenal de justificacions que té preparat, conscient que en algun moment hauria de suportar la brasa de qui déu ser el marit: “És que volia tornar coses però al final no he pogut”; “També he comprat coses que són per a tu”; “El paper higiènic també el compro per aquí”. Em pregunto si el producte que ha comprat pensant en ell és el paper de vàter, i per això, davant el desequilibri, ell està esverat. La baralla avança i l’home cada cop és més desagradable amb ella. El seu cos també parla. Els seus braços, balancejats amunt i avall i cap aquí i cap allà, tensen el moment. La dona es va fent minúscula i les seves respostes deriven cap a un fil de veu gairebé imperceptible. Ja no fa cap gràcia, l’escena. Si en un carrer per on passa molta gent s’hi dirigeix així, com la tractarà en l’espai privat, lluny de tantes orelles. Ja només venen ganes de dir-li, a ella, que es connecti a totes les plataformes possibles i es fongui tots els estalvis de l’home, però sobretot que després arrenqui a córrer.