Reorientar la formació

Fa pocs dies vam conèixer el Baròmetre del sector tecnològic de Catalunya 2024, del Centre Tecnològic de Catalunya. L’informe indica la diferència entre el nombre de graduats TIC i la demanda, i alhora mostra la falta de professionals catalans i diu que per cobrir les vacants o expandir el negoci s’han de contractar professionals de l’exterior. Darrerament, surten articles i informes sobre la falta de talent propi a disposició de les empreses. Aquesta mancança és general, però es concentra més en algunes àrees. Els sectors més afectats són salut, TIC i, en general, el sector cientificotecnològic. Les raons per les quals hi ha més demanda que oferta en determinats llocs de treball són diverses. En comentaré algunes.

En el sector cientificotecnològic, i hi incloc el TIC, cal destacar l’escàs interès per les matèries corresponents en l’educació primària i secundària. Han sortit informes que mostren la feblesa dels joves en ciències i comprensió lingüística i matemàtica. Diverses raons expliquen la situació. L’informe PISA i altres de publicats en donen pistes. Fa poc llegia que el 43,3% dels alumnes de segon d’ESO suspenen les proves de matemàtiques. Una raó de tipus general que contribueix al dèficit de graduats en alguns àmbits és el màrqueting de les novetats. Totes les universitats volen trobar un forat en el mercat per atreure estudiants, i per això es fan carreres amb noms atractius, de vegades massa específiques, per a pocs estudiants i poc flexibles. Massa formació específica i poca de propedèutica, cosa que després dificulta que els nous titulats s’adaptin amb facilitat als canvis. Hi hem d’afegir la poca elasticitat dels sistemes educatiu i universitari per modificar l’oferta. Crear nous ensenyaments és lent. Un cop consolidats, eliminar-los o modificar-los també ho és.

La sobrequalificació és un vell problema i un entrebanc. Molts llocs de treball no requereixen titulació universitària i s’haurien de cobrir amb titulacions de formació professional. Si ens fixem en com s’ocupen els llocs de treball TIC, observem que a l’Estat espanyol el 83,8% són universitaris, xifra només superada a Europa per Xipre. La mitjana de la Unió Europea és del 66,7%. Els països més competitius tenen una proporció d’universitaris menor. A Catalunya, el nombre de graduats de cicles formatius és, comparativament, baix. El Mapa de empleo de Fundación Telefónica mostra que la majoria de les demandes de feina no són pròpies dels graduats universitaris, que potser les ocuparan.

Uns salaris més baixos que als països del nostre entorn és un aspecte clau. Les mateixes empreses del sector TIC reconeixen que una de les raons per les quals el talent català marxa del país són les condicions laborals insatisfactòries, com els salaris i els horaris. Sorprèn que les empreses es lamentin per la fuga de talent propi i alhora reconeguin que la principal raó són les retribucions. De tota manera, cal tenir present que els titulats universitaris ocupen llocs que haurien d’estar coberts per graduats de cicles formatius. La tan demanada experiència prèvia és impossible d’acreditar si no hi ha empreses de característiques similars. En alguns casos, hi ha empreses específiques i singulars que no poden trobar professionals amb experiència. Això no ho poden solucionar els centres de formació. Només es poden trobar en clústers empresarials molt concrets. El que a Silicon Valley i a Boston és fàcil de trobar, aquí ja no.

Un canvi accelerat de les necessitats específiques del mercat amb noves tecnologies que incorporen coneixement nou. Com és lògic, la formació de cicles formatius i graus universitaris no es pot improvisar. Tampoc el professorat capacitat per impartir coses noves. La fórmula són cursos de formació curts impartits pels experts que tinguin les universitats, els centres de recerca i les empreses.

Els escenaris futurs més probables i les tendències formatives actuals divergeixen. No es pot forçar ningú a triar una professió o una altra. A més, el mecanisme per construir estructures formatives és complex. Catalunya requereix una planificació educativa completa i a llarg termini. No em refereixo a la imprescindible reforma i dignificació de l’educació primària i secundària –la dono per entesa–, sinó a la creació d’un espai de reflexió que orienti el camí del país sobre les necessitats formatives, amb participació dels sectors de formació postsecundària, universitaris o no, a més dels sectors econòmics.