‘Casa en flames’

He de (re)començar d’alguna manera les “Ombres d’estiu”, que volen fer atenció a obres rela­ci­o­na­des amb aquesta estació de l’any. Una de pos­si­ble és recórrer a la pel·lícula cata­lana de la tem­po­rada pro­ta­go­nit­zada per una família bur­gesa en crisi amb una casa a la Costa Brava on els seus mem­bres dis­per­sos es reu­nei­xen uns dies esti­vals. M’ocu­paré d’una de tan recent que encara es pro­jecta en sales. Ho fa amb un èxit nota­ble: Casa en fla­mes, diri­gida per Dani de la Orden, però amb la par­ti­ci­pació fona­men­tal del guio­nista Edu­ard Sola. Té tant d’èxit que fins estava ple el cinema d’un poble de la Costa Brava on vaig veure-la.

No deu ser una mala notícia que una pel·lícula cata­lana que vol ser comer­cial ho sigui. Està cons­truïda perquè passi això, però no sem­pre s’acon­se­gueix: jo, sin­ce­ra­ment, no aca­baré de saber mai per què hi ha pel·lícules que engan­xen i d’altres que, fent una ope­ració sem­blant, no ho fan. Encara interessa la mena de per­so­natge d’una dona madura que, havent assu­mit el rol pas­siu d’esposa d’un poca­ver­go­nya, s’ha con­ver­tit en una mare mig aban­do­nada pels fills que, recla­mant atenció, munta un parany i mani­pula tant com pot? Sem­bla que sí. Con­ti­nua atra­pant un guió que, apli­cant hàbil­ment una fórmula, va tra­ient coni­llets de la mànega? També. Es pot jugar impu­ne­ment amb el fet que una dona bus­qui des­es­pe­ra­da­ment les seves filles “per­du­des” en una platja després de con­fes­sar que, sen­tint-se una mala mare, vol­dria per­dre-les de vista? Cap pro­blema. A Cadaqués, una casa en venda està en fla­mes: el sim­bo­lisme es fa lite­ral. Tot està cal­cu­lat. Tot es diu. Sense mis­teri: pot­ser només n’hi ha en algun gest impre­vist men­tre la veri­tat i la bellesa apa­rei­xen amb les arru­gues al ros­tre d’Emma Vila­ra­sau.