Opinió

Ombres d’estiu

‘Casa en flames’

He de (re)començar d’alguna manera les “Ombres d’estiu”, que volen fer atenció a obres relacionades amb aquesta estació de l’any. Una de possible és recórrer a la pel·lícula catalana de la temporada protagonitzada per una família burgesa en crisi amb una casa a la Costa Brava on els seus membres dispersos es reuneixen uns dies estivals. M’ocuparé d’una de tan recent que encara es projecta en sales. Ho fa amb un èxit notable: Casa en flames, dirigida per Dani de la Orden, però amb la participació fonamental del guionista Eduard Sola. Té tant d’èxit que fins estava ple el cinema d’un poble de la Costa Brava on vaig veure-la.

No deu ser una mala notícia que una pel·lícula catalana que vol ser comercial ho sigui. Està construïda perquè passi això, però no sempre s’aconsegueix: jo, sincerament, no acabaré de saber mai per què hi ha pel·lícules que enganxen i d’altres que, fent una operació semblant, no ho fan. Encara interessa la mena de personatge d’una dona madura que, havent assumit el rol passiu d’esposa d’un pocavergonya, s’ha convertit en una mare mig abandonada pels fills que, reclamant atenció, munta un parany i manipula tant com pot? Sembla que sí. Continua atrapant un guió que, aplicant hàbilment una fórmula, va traient conillets de la mànega? També. Es pot jugar impunement amb el fet que una dona busqui desesperadament les seves filles “perdudes” en una platja després de confessar que, sentint-se una mala mare, voldria perdre-les de vista? Cap problema. A Cadaqués, una casa en venda està en flames: el simbolisme es fa literal. Tot està calculat. Tot es diu. Sense misteri: potser només n’hi ha en algun gest imprevist mentre la veritat i la bellesa apareixen amb les arrugues al rostre d’Emma Vilarasau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.