Recordant l’hotel Fornells Park

Si no ho has vis­cut, no és record. I quan ho recor­des és perquè una emoció va fer sen­tir en el teu cos aque­lla experiència. Si ara jo pre­guntés, a per­so­nes de més de 50 anys, el nom d’un hotel que els hagi rega­lat moments de vida, només hi hau­ria una sola res­posta: Hotel For­nells Park. Un edi­fici sin­gu­lar, envol­tat de jardí, amb pis­cina, pio­ner i dis­rup­tiu en l’inici del turisme, que des del 1960 i fins al 2011 va ser ambai­xa­dor de l’hos­pi­ta­li­tat. Els casa­ments i altres actes fami­li­ars, així com esde­ve­ni­ments cor­po­ra­tius i soci­als, eren habi­tu­als en aquest allot­ja­ment amb per­so­na­li­tat, ubi­cat estratègica­ment a tocar de Girona. Recordo totes les vega­des que hi havia anat, la bona gas­tro­no­mia que havia assa­bo­rit i les per­so­nes a qui hi havia acom­pa­nyat per com­pro­mi­sos pro­fes­si­o­nals que gene­ra­ven con­nexió, vin­cle i nego­ci­ació per a nous pro­jec­tes. Records mari­dats amb la cor­di­a­li­tat del senyor Coll, l’encant de la senyora Jose­fina, el savoir faire del senyor Andreu i un equip com­promès i fidel a l’ofici. També sopars soli­da­ris que orga­nit­za­ven enti­tats del ter­cer sec­tor, entre elles l’Asso­ci­ació Cata­lana de la Síndrome de Rett, on vaig fer de mes­tra de cerimònies. Sem­pre hi havia una amiga que s’hi casava, un fami­liar que hi orga­nit­zava el bateig del fill o un esde­ve­ni­ment social amb ànima que m’hi feia tor­nar. Un hotel amb relats i històries d’amor sabu­des, amb con­ver­ses secre­tes que no es poden expli­car. Ha pas­sat més d’una dècada fins que no s’ha pogut reno­var i donar-li un nou ús, ampli­ant així els espais pedagògics i espor­tius de l’escola pri­vada Saint George’s School. M’agrada pen­sar que un lloc que va aco­llir viat­gers, turis­tes, nuvis, empre­ses i orga­nit­za­ci­ons, sigui ara un lloc d’apre­nen­tatge, un cul­tiu de com­petències per a les noves gene­ra­ci­ons. Quan con­du­eixo i hi passo pel davant, sento sem­pre una mis­cel·lània de nostàlgia i ale­gria pels anys de gene­ro­si­tat hote­lera i tertúlies amb com­pli­ci­tat. Des del 18 de setem­bre del 2011 que tras­pu­ava tris­tesa i bui­dor, no va haver-hi sort per fer-lo renéixer com a negoci hote­ler i la burocràcia en nous usos no ho ha permès fins fa poc, per tant era difícil la venda. Ara s’hi sen­ten som­riu­res; tot i tenir un altre propòsit, torna a ser un espai que dona feli­ci­tat.