El periodista sempre insatisfet

Tenia un talent desbordant, un morro que se’l trepitjava i escrivia com els àngels. Era xulo i podia anar per la vida amb un punt de prepotència que en realitat era una màscara, una disfressa davant del món, perquè no suportava mostrar signes de dubte ni de debilitat. Era un gran periodista, i va demostrar-ho molt abans d’acabar la carrera. Era escriptor, un molt bon escriptor, i amb vint anys ja havia escrit el seu primer llibre, que li va publicar La Magrana de Carles-Jordi Guardiola. En va trigar deu més per entregar el segon, editat per Quaderns Crema de Jaume Vallcorba, i que va rebre crítiques magnífiques. Semblava que ho tenia tot, que estava triomfant, però en el fons continuava mostrant una insatisfacció davant la vida, com a periodista, com a escriptor, com a persona, que amagava amb una desbordant dedicació a allò que li agradava: escriure, llegir, fer esport, viure acceleradament. Fins que va dir prou. Es deia David Colomer i avui fa vint-i-un anys que va morir a Portbou amb 32 anys.

A la contraportada de Danys col·laterals, publicat el 2001, hi destaca una citació de Lichtenberg quan va acabar els seus Aforismes: “Us entrego aquest llibret perquè us observeu a vosaltres mateixos.” No sé si havia llegit Lichtenberg, però segurament sí, i m’hauria collonat per no haver-ho fet. Havia llegit coses que jo ni tan sols coneixia. Però la citació era pertinent per la definició que es feia del llibre: “En aquest recull, David Colomer exposa amb un estil insolent, a estones despietat, el dolor i la felicitat de les persones, enfrontades a un destí que tan sols l’absurditat pot aspirar a governar. Tots estem sotmesos a les pessigades de la multitud, a les ferides del desconsol, a la tragèdia de riure’ns de tot. En definitiva, ningú no s’escapa dels petits accidents de la vida, dels danys col·laterals.” He buscat anys després coses de Lichtenberg i m’he trobat amb un aforisme que descriuria en David: “Dono gràcies a Déu mil vegades pel fet de ser ateu.”

Vull recordar cada any en David perquè era amic meu, perquè em va saber molt de greu la seva mort i perquè crec que es mereix ser recordat. He escrit d’ell, i ho segueixo pensant, que la seva vida va ser un esprint continu, un esprint darrere un altre perquè no concebia la vida com una cursa de llarga distància, en què t’havies de regular. Ell sempre anava a cent. I amb la màscara posada per poder escriure les seves afilades cròniques de manera compulsiva, salvatge, corrosiva, racional i sempre brillant. I els seus relats on descrivia homes i dones desorientats, desvalguts, plens de dubtes i de projectes vitals frustrats. Era un gran periodista i hauria estat un gran escriptor al marge del que va deixar escrit, com els seus meravellosos Tríptics i els seus relats en què, amb un estil insolent, aprofundia d’una manera despietada en el dolor o la felicitat aparent de les persones que retratava, en el seu “univers de matisos i contradiccions”, com escrivia Laura G. Ortensi el 2015 per concloure que els seus llibres eren d’una vigència extraordinària tot i estar escrits abans que coneguéssim Facebook, Twitter o les xarxes socials. Fa vint-i-un anys David Colomer va dir prou i encara el trobem a faltar.