La força del catalanisme

En el paroxisme de “passar pantalles” de la dècada anterior, alguns van vaticinar la fi del catalanisme. El determini independentista deixava enrere la vella idea que les fites nacionals s’havien d’establir de comú acord, sumant tota la força disponible. I, així, quedava enrere també la pluralitat del catalanisme, tant en el pla polític com en el pla social, i restaven postergats els diversos graus d’identificació nacional propis de tota societat heterogènia, amb immigracions successives acumulades, cosa que produiria importants efectes regressius, tant polítics com culturals i lingüístics. Cal un balanç tranquil de tot el que ens ha passat, sense estereotips d’un o altre signe i sense el suat recurs a l’anatema. Amb voluntat de superació, no per tornar al punt de partida, sinó per poder anar veritablement cap endavant.

En qualsevol cas, no sembla que el catalanisme hagi caducat com una fulla de tardor, planant sobre la molsa o l’asfalt. I és que la vigència de les paraules no ve donada per cap prescriptor, sinó per la seva utilitat. I ja em direu com n’hem de dir, si no, de la causa catalana compartida, siguin quins siguin els “programes màxims” de cadascú.

Respecte de la realitat espanyola, es poden distingir dos catalanismes: el catalanisme que tracta d’influir permanentment i el catalanisme que tracta de condicionar quan l’ocasió ho permet. El primer, amb aliances estatals estables, en les quals incideix amb millor o pitjor fortuna i generalment en silenci. El segon, sense aliances estatals estables, en espera que l’aritmètica parlamentària estatal li doni una posició condicionant, amb el consegüent ressò.

La unitat del socialisme català, que va comportar també el pacte federatiu amb el socialisme espanyol, va ser una opció clara per al catalanisme d’influència. No tan sols: també era la idea que calia sumar la força socialista en tots els àmbits: espanyol, europeu, internacional. I era sobretot la convicció que, davant de les primeres eleccions democràtiques del 1977, no ens podíem permetre dues candidatures socialistes enfrontades, abocades a l’exasperació mútua. El fantasma del vell lerrouxisme planava sobre el conjunt. Conjurar-lo era la màxima prioritat, tant en la defensa dels interessos dels treballadors com en la preservació de la unitat civil del poble de Catalunya.

Després, vindria un llarg trajecte, amb alts i baixos en la influència del PSC, amb èxits i fracassos. Deixo de banda els fracassos, prou que ens els retreuen tot sovint. I, entre els èxits, freqüents i normalment silenciosos (la influència és silenciosa per naturalesa), no puc deixar de remarcar-ne algun que és constituent de la Catalunya democràtica: el suport incondicional del PSOE, el 1977, al retorn de la Generalitat exiliada, contra el “règim especial per a Catalunya” que ens volien encolomar, amb complicitats nostrades; o el decantament del PSOE en bloc, el 1982, davant del requeriment imperatiu de Marta Mata, per frenar l’intent encavalcat d’instaurar, des del Congrés dels Diputats, la doble xarxa escolar a Catalunya, contra l’escola comuna que teníem en gestació, o, per dir-ne un de recent, el paper del PSC arran de la crisi del PSOE, impulsant Pedro Sánchez i la seva voluntat de revertir la política del PP envers Catalunya. Etc., etc. Podríem oposar-hi, o millor sumar-hi, els trumfos del catalanisme que va optar per condicionar els governs estatals quan n’hi hagués ocasió, que tampoc no són pocs en el decurs del temps.

A Catalunya, sempre li ha calgut reunir la màxima força davant de les poderoses inèrcies que sovint tenallen l’Estat espanyol. És a dir, sumar el catalanisme d’influència i el catalanisme de condicionament. Avui, cal com mai. I és que no es tracta només de recuperar allò que va frustrar la sentència de l’Estatut, sinó també d’avançar en un diagnòstic compartit, autèntic i alhora sanador de ferides a banda i banda, i d’encertar en les respostes als nous reptes que el món ens planteja com a nació. Cal esperar que, aviat, això sigui possible, almenys entre les quatre forces integrants del catalanisme històric. Aquesta és la perspectiva que impulsa Salvador Illa.

Els acords d’esquerres entre el PSC i ERC, ampliats amb els Comuns, apunten en aquesta direcció. Hi conflueixen el catalanisme que tracta d’influir i el catalanisme que tracta de condicionar. Per sota de la fullaraca, emergeixen coincidències importants, que donen lloc a acords d’envergadura, a un nou horitzó nacional, emparat pel compromís inèdit del govern espanyol, decantat cap a unes aliances de vocació plurinacional i federativa. Aquesta és una oportunitat sense precedents. Seria una follia desaprofitar-la.