Hi ha homes com riuades

Aquells que van tenir la desgràcia de fer el servei militar a bord de vaixells de la marina espanyola –desgràcia, no per espanyola, sinó per militar– saben que l’himne del cos canta la victòria de l’armada en la batalla de Lepant i la mort a Trafalgar. Aquest últim fet d’armes és recordat a Barcelona amb el nom d’un carrer que transcorre pel barri de Sant Pere fins desembocar a l’Arc de Triomf.

Sigui quin sigui el seu origen etimològic, des d’ahir el carrer de Trafalgar de Barcelona té un significat radicalment oposat al de la derrota d’un exèrcit i, per sempre més, retindrà un petit regust d’avinguda triomfal, de petit bulevard de la victòria per haver estat l’escenari del curt però vibrant itinerari que Carles Puigdemont va fer a peu de carrer, pel cor de Barcelona, fins a aparèixer brandant el puny damunt l’escenari de l’Arc de Triomf, on va dirigir un breu, emotiu i encoratjador discurs als milers de persones que havien matinat per anar a escoltar-lo i també protegir la seva llibertat.

La caminada de Puigdemont havia arrencat al passatge de Sant Benet, acompanyat de Jordi Turull i una petita i discreta escorta. La comitiva la va veure passar en Joan, un veí de Solsona professional de la construcció que cada dia es desplaça a Barcelona per treballar en la rehabilitació d’un edifici al número 3 del passatge. Dues hores després, en Joan encara no es creia que des de peu d’obra estant s’havia convertit en el primer testimoni de la impactant aparició al cor de la capital del país del president de la Generalitat represaliat per la justícia espanyola i perseguit per tota la policia, ahir tota.

Des de Sant Benet, Puigdemont va desembocar a Trafalgar i d’aquí, envoltat de la gent de Junts que l’esperava, va recórrer el centenar de metres que el separaven de l’escenari. Va ser un trajecte breu, ràpid, imparable. Res ni ningú que ahir s’hagués interposat entre el carrer Trafalgar i l’Arc de Triomf hauria impedit a Puigdemont arribar fins al micròfon des d’on va proclamar “encara som aquí!”. I va repetir-ho: “Encara som aquí!”

Imparable és, per exemple, una riuada. Plou, segueix plovent, plou encara més i l’aigua baixa enrabiada pel curs del torrent arrossegant branques i altres destorbs que formen artificialment una presa que reté la riera fins que la força d’aquesta acaba per rebentar-ho tot. I aleshores sí, l’aigua baixa imparable, fent mal i també fent net.

La determinació de Puigdemont és imparable. Intentar contenir algú que marxa desencadenat després d’anys de contenció i de tenalla és impossible. Si a la determinació s’hi suma la destresa dels que ahir van organitzar l’acte per fer-lo aparèixer i després desaparèixer del centre de Barcelona, es pot dir que tot plegat va semblar màgia. El sentit polític de l’acte protagonitzat ahir per Carles Puigdemont i les seves conseqüències encara estan per analitzar. L’acte que va possibilitar-ho quedarà, per sempre més, en la llibreta dels secrets dels il·lusionistes.

Acabat tot plegat, i amb l’escenari de l’Arc de Triomf a mig desmuntar, un grup de dones s’hi acostaven i es posaven de puntetes mirant i remirant, com si volguessin descobrir el truc però ja els anés bé no endevinar-lo, perquè el que els agrada és la màgia i els mags que fan creure que qualsevol impossible és possible.