Resistir

Després que ERC i Comuns decidissin votar favorablement la investidura de Salvador Illa com a 133è president de la Generalitat, en la sessió parlamentària de dijous passat Junts ja no podia tenir cap altre protagonisme polític que limitar-se a fer un discurs de retrets i lamentacions des dels escons de l’oposició. Era aquest el paper que s’esperava que fes Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat, cap del govern que va dur a terme el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre del 2017, referent indiscutible del sobiranisme català des de l’exili i el líder independentista més buscat i perseguit de tots els temps? Pagava la pena que vingués per lliurar-se francament a una justícia espanyola que es caracteritza per fabular relats inculpatoris, per reprimir la dissidència política tant si amenaça la unitat d’Espanya com si posa en perill l’oligarquia dominant, o per desafiar el poder legislatiu negant-se a aplicar la llei d’amnistia? Era aquest el millor segell per tancar set anys d’exili resistint els embats de les forces polítiques i judicials espanyoles des del Parlament Europeu i des de diferents feus judicials de França, Bèlgica i Alemanya? Rotundament, no. Ara encara no sabem com aniran els esdeveniments durant les properes hores, però sí que sabem què ha passat fins ara i ens agrada força més que no pas allò que tothom pensava que passaria. Puigdemont va esquivar tots els controls policials per arribar fins al mig de Barcelona i fer un discurs que alenava l’independentisme insubmís, mentre al Parlament de Catalunya s’escenificava un ritual de domesticació política. I va tornar a desaparèixer sense deixar rastre, posant en evidència que els Mossos d’Esquadra actuen com una força policial espanyola, no solament per la subjugació judicial que les hi obliga sinó també perquè tant els seus comandaments orgànics com els seus responsables polítics s’hi avenen.