Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Memòria
Aquest Onze de Setembre no serà exclusivament barceloní. Arreu del país s’organitzen actes de sensibilització ciutadana, i són especialment interessants els que es basen en la memòria d’altres herois catalans, a més de Rafael Casanova. A Capçanes (Priorat) serà homenatjat Joan Barceló, el famós guerriller Carrasclet, lluitador infatigable; a Joanetes (la Garrotxa) es recordarà el general Josep Moragues, amb parlaments i el descobriment d’una placa –que no he redactat jo, com s’ha dit, encara que m’hi adhereixo.
El cas del general Moragues és realment extraordinari. A partir del 1704 es converteix en l’organitzador de les forces catalanes populars que lluiten contra Felip V, i derrota les tropes borbòniques al Congost, l’estiu del 1705. No cal dir que els felipistes no perdonaran mai l’audàcia del general Moragues, que representa la voluntat de les comarques d’oposar-se a l’ocupació. No m’escau en aquest indret de referir detalladament tota l’epopeia del nostre general, però sí que cal assenyalar que les incidències de la guerra el van dur a lluitar no tan sols per tot Catalunya sinó per terres valencianes, i quan després de l’Onze de Setembre del 1714 no abandonà l’esperit de resistència, decidí d’embarcar-se cap a Mallorca a continuar-hi el combat. És una informació que potser farà reflexionar els qui pensen que els Països Catalans i la seva unitat són una fantasia actual de quatre arrauxats. Per al general Moragues, com per al Carrasclet –que va fer l’itinerari Cotlliure (Rosselló)-Maó-Catalunya– i per al poble que havia agafat les armes, el món català era una unitat, i una unitat amenaçada.
La fi del general Moragues fou terrible. Fou torturat, condemnat a mort i executat d’una manera humiliant. No en van tenir prou de matar-lo: van esquarterar el seu cadàver. No en van tenir prou d’esquarterar-lo: van tallar-li el cap i el van posar en una gàbia, que van penjar al Portal del Mar. I no en van tenir prou, encara: van tenir el cap a la gàbia durant 12 anys! Era l’odi patològic contra el patriota.
La gent de la Garrotxa ha dit, ara, que no en té prou de celebrar un Onze de Setembre de recuperacions limitades; que no en té prou de confiar –i bé hi confiem– que el dia de demà les coses aniran millor. Que s’ha d’acabar l’amnèsia catalana, quan hi ha hagut gent, com el general Moragues i els seus milers i milers d’homes de poble –del Pallars, de l’Alt Urgell, d’Osona, etc.– que tenien ben present el que havia escrit l’arxiduc: “Entre les calamitats que afligeixen aquest Principat, no es pot trobar subjecte digne de nom català que no porti la dissort de veure reduïda sa pàtria a tan injusta i indecorosa servitud, anhelant, amb repetit desengany, la restitució de sa antiga i preclara llibertat…”
A migdia de l’Onze de Setembre, a la plaça de Joanetes, es farà memòria; a Capçanes, es farà memòria. I com deia el Quixot, la memòria és l’enemiga del repòs. Perquè si algú creu que ja podem descansar, que ho digui.