Encara som aquí
Ho va proclamar el president Puigdemont a l’ombra de l’Arc de Triomf de Barcelona
Encara som aquí, va proclamar el president Puigdemont a l’ombra de l’Arc de Triomf de Barcelona, a quatre passes del Parlament bloquejat, davant milers de seguidors enfervorits. He de creure que el viatge des de Bèlgica no havia començat amb aquest programa i que calgué anar-lo adaptant a les circumstàncies canviants d’una més que probable negociació a moltes bandes amb la Generalitat i amb els Mossos. Acceptarien les autoritats catalanes el seu criteri que, com a diputat electe, tenia el dret de ser al Parlament aquell dia sense posar en perill la seva llibertat? El defensaria la policia catalana dels intents del jutge Llarena de dur-lo a la garjola? Recordarien que ell havia treballat la llei d’amnistia que el jutge es negava a aplicar?
Pel que es va entendre, els Mossos no podien fer el paper que Puigdemont els demanava i n’esperava. I no és pas que els Mossos volguessin detenir el president. Segur que no. Ells el que realment volien era que es quedés a Waterloo o a Perpinyà. Que comprengués que no podien desobeir les ordres del jutge. Per tant, organitzaren un gran aparell al voltant del Parlament prou ampli i prou aparent per desanimar a tothom de l’intent declarat d’entrar-hi a l’hora de la investidura. No entraria. I seria detingut si ho provava. Però Puigdemont ja era a Barcelona. La primera part del programa havia sortit bé. S’havia saltat les línies de guàrdies civils i policies de l’Estat que controlaven totes les fronteres. Ells sí que el volien agafar! I ara havia de recular cap a Bèlgica amb la cua entre cames, sense haver complert la seva promesa? Podia intentar entrar al Parlament i deixar que l’agafessin. O podia fer el que va fer: plantar-se al petit escenari de l’Arc de Triomf, dirigir unes paraules als seguidors que l’esperaven sota el sol de justícia i, si tot anava bé, tornar cap a casa. Ha complert fins on ha sigut possible. I que els Mossos queden malament? Sap greu, però mira, si s’hi haguessin posat més bé.
–Vostè ho sap tot, això? Ho sap de primera mà?
I ara, què es pensa? Jo no sé res. Sé el que sabem tots. Quan dissabte escrivia aquest paper encara no sabia si el president havia tornat a Waterloo o encara era a Barcelona. Ara, dimarts, tots ja sabem que ha tornat a la casa de l’exili.
