Simulador de vol tripartit

Ni la història es repeteix ni els personatges són els mateixos, però criden l’atenció les similituds entre aquest inici de legislatura i l’arrencada del primer tripartit de Pasqual Maragall. Amb tantes reserves com es vulgui, ERC ha justificat ambdues presidències del PSC amb el mateix argument de generar un salt molt important en l’autogovern que tindria/tindrà el suport del PSOE a Madrid. En el primer cas, el vehicle havia de ser un nou Estatut, debatut cerimoniosament al Parlament, i ara, es tracta d’un simple pacte entre partits, negociat discretament en poques setmanes, però que se suposa que tindrà uns efectes similars. Tot plegat, intentant desplaçar Artur Mas/CiU i Carles Puigdemont/Junts a un racó del tauler de joc i amb l’alcaldia de Sant Cugat com a màxim referent institucional.

Les diferències són moltes, evidentment, i poden canviar el decurs de l’itinerari polític. Però, ni que sigui com a joc de simulació, aquell tripartit del 2003 va acabar naufragant perquè no es van aconseguir els objectius d’autogovern a causa de la pressió –combinada i juxtaposada– de l’oposició salvatge del PP i els seus terminals mediàtics, la resistència radical de l’alt funcionariat de Madrid i el sabotatge de sectors importants del PSOE, amb Alfonso Guerra i el seu ribot ridiculitzant les aspiracions del Parlament de Catalunya. Tot plegat va tenir un cost electoral que va pagar, gairebé en solitari, ERC. Sobretot perquè la desfeta d’aquell malaurat Estatut no va impedir als republicans aferrar-se a un segon tripartit sense la més mínima ambició nacional.

La segona factura la va pagar, personalment, Pasqual Maragall. Traït pel PSOE i pels seus, va renunciar a la reelecció i, un any més tard, va estripar el carnet del PSC. Tot i estar malalt, en la Diada del 2013 encara va voler participar, personalment, a la Via Catalana, juntament amb el seu germà, Ernest. La reacció a tot plegat va venir de baix, però aquesta ja va ser una altra història.