Les presidencials dels Estats Units seran històriques perquè una victòria demòcrata coronaria dos caps de cop, el de Kamala Harris com a primera presidenta de la unió i el de Joe Biden com a heroi nacional per a la posteritat. L’encara president va pel camí de fer bona la dita que afirma que una retirada a temps sempre és una victòria. Si més no, la seva renúncia està sent un potent revulsiu i sembla haver deixat descol·locats Trump i la multinacional de la ira i de l’odi. En tot just un mes, la certesa d’una victòria republicana –assumida fins i tot pels demòcrates més incondicionals– ha mutat en una esperança de remuntada que les enquestes confirmen amb obstinació.

Dic això perquè m’hi ha fet pensar la intervenció de l’expresident Quim Torra dimecres a Prada, reclamant un relleu en els lideratges de l’independentisme com a estímul per recuperar la connexió amb bases. Torra sosté que els líders actuals van professar uns objectius durant un temps i, en no poder portar a terme A, ara diuen B, i així no s’avança. El que el 131è president de la Generalitat no verbalitza és que, tant o més que per la incoherència del discurs, l’independentisme de carrer està hibernant per la inacabable cadena de recels, retrets, acusacions, desqualificacions i invectives bidireccionals que es dediquen les direccions dels partits independentistes, entre ERC i Junts, entre Junts i ERC.

Cada vegada s’estén més el dubte sobre la capacitat dels lideratges actuals de fer cau i net, de perdonar-se tot el molt i gruixut que s’han dit els uns als altres i de parir alguna idea il·lusionadora, factible i defensable des de la unitat, encara que no sigui per demà ni per demà passat. La invocació a la retirada que fa Quim Torra té, però, un punt de dolorós perquè ni Puigdemont ni Junqueras han pogut ser restituïts en plenitud de condicions. Ser restituït no implica per força ser investit president. Ser restituït vol dir poder-se presentar amb normalitat, ser diputat, exercir-ne i decidir amb llibertat quins són el moment i les circumstàncies de fer un pas enrere. Com ha fet Joe Biden amb una idea que fa pensar: “M’estimo la meva feina, però m’estimo més el meu país.”