La bandera d’Illa

Un cop passada la gatzara de la investidura, és a partir d’ara quan Salvador Illa començarà a notar a l’esquena el pes aflictiu que suposa ser president de la Generalitat. I, compte, no ho diem perquè abans no tingués interioritzada la responsabilitat històrica i institucional del càrrec, sinó perquè serà amb el batallar del dia a dia quan el dirigent socialista entendrà què suposa governar una gestoria vampiritzada econòmicament, intervinguda de facto per l’Estat en l’àmbit competencial i on el simbolisme monopolitza el debat polític fins a extrems que poden arribar a fatigar fins i tot els més ventilats dels hiperventilats.

Sobre això últim, Illa ja ha pogut tenir-ne un tastet, una mena d’aperitiu d’estiu d’aquests que serveixen ara, amb l’enrenou de poca volada que s’ha generat per la seva decisió de col·locar una bandera espanyola en una estança noble de Palau on fins ara no hi tenia lloc. Discussions com aquesta són les que fan que Catalunya sigui un país tan entendridor com desconcertant alhora. Perquè, quina mena de president espera segons qui que sigui Illa? Un William Wallace a la catalana? Si el referent ideològic i cultural del nou cap de govern és el que és, i és Espanya, el més lògic, natural i fins tot saludable és que sigui coherent amb aquests principis en la seva acció política. I creguin que penjar una bandereta a la porta del despatx serà el més innocu dels gestos que es veuran a partir d’ara sota el crit d’“Unir i servir”. L’error, doncs, o la ingenuïtat, és voler creure que Illa es comportarà com el dirigent independentista que ni és ni serà i, sobretot, no ha de ser. Per tant, el que han de fer tots aquests que fan tants escarafalls és deixar X una estona, arremangar-se i construir una alternativa que en el dia d’avui ni hi és ni se l’espera. Perquè la qüestió no és què fa Illa com a president, sinó com algú d’aquest perfil ha arribat a poder ser-ho per incompareixença del rival.